diumenge, 19 de desembre de 2010

05 - Giannis Parios - Sala, Sala


Σάλα σάλα μες στη σάλα τα μιλήσαμε,
να με πάρεις, να σε πάρω συμφωνήσαμε.

Σάλα, Μαρουσώ μου, σάλα τα τζίτζι
μες στο μαγερειό,
άσ’ τα ψάρια να καούνε
κι έβγα να σε δω.

Πότε μαύρα, πότε άσπρα, πότε κόκκινα,
την καρδιά μου να ζητούσες, θα σ’ την έδινα.

divendres, 17 de desembre de 2010

RETRAT DE LA FALSA DONA


El teu cap és un niu de abelles

perxò duus el cor incessantment inflamat,

perxò la bondat amb la que et maquilles

s'agita inquieta rera la velada expressió dels ulls.

Com has enganyat a tots amb aquesta llengua dolça!,

talment un bombó farcit de verí

i aquelles frases falsament ingènues,

amb què pretens amagar el teu cor,

la negra víscera que duus mortalment

perforada i inflamada d'enveja.

Perxò escolta:

Si alguna vegada et vaig dir amiga

que els déus, si és que existeixen,

que molt em temo que sí,

no m'ho tinguin en compte,

però sobretot que no m'ho tinguis en compte tu,

ja que m'allunyo de la teua vida,

com s'allunyaria un cervatell

de les fauces d'una lleona.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Tast de Poetes... MARIA CABRERA




"Si em pinto de negre



el blanc dels ulls



ja ningú em diferenciarà



de la mort...."






"El silenci és aigua colpejant els plats de la pica. Girona déu fer olor de pedra emperesida i muda, però jo en recorro els envitricolls sense ni pensar-hi. De tant en tant, algun foraster puja, distret, les escales de la memòria i es passeja per la punta de l'agulla amb mirada desconcertada.



Jo hi visc..."






Són fragments escrits per Maria Cabrera, gironina i portadora, no sabem si només atzarosa, del cognom de l'il.lustre noble i trobador Guerau de Cabrera, que entre d'altres fets participà en la reconquesta de la meva Ilerda, ciutat que ahir mateix lluïa una boira freda i alta, alta, altíssima.



La Maria que ha publicat dos llibres, Jonàs i La matinada clara, a més a més és una excel.lent recitadora, sense impostura teatral, ni artificis... dóna plaer sentir-la enfilar versos, trasmudar.se en una alquímia d'aire, batec i paraula.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Ampliant el refrany àrab

A un gos amb diners se l'anomena senyor gos, a un mediocre amb influències , Savi.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Transhumància


En plena transhumància de sentiments, arrossegant pels camins de pas el meu ramat blanc, veient ja com el fred tenyeix el pic que s'acosta als prats més verds, més plens de rierols i flors alpines de la meva ànima,


sento que he deixat enrere els cànids i els llops famolencs de vida amb què els contes europeus tenyeixen el camí de l'existència;


torno a veure allà la casa plena de llepolies on un dia hagués pogut ser víctima i presonera, si hagués entrat prou endins.


Tot és sort, casualitat de temps i de paisatges.


Tot és igual mentre canvia.


Jo, els éssers, les coses.


I tornem.


dilluns, 4 d’octubre de 2010

Escriptors que no cauen bé?!

Ahir, mirant un espai de literatura catalana a la xarxa que s'ocupa de fer una mena de llistat d'escriptors vius i morts, em vaig alarmar en veure noms i obres d'escriptors molt mediocres, que eren considerats com de primera fila(!), i encara em va alarmar més el fet de trobar a faltar escriptors molt notables.

Va ser aleshores quan em vaig preguntar qui devia fer aquella pàgina (?), que per més inri era pública i estàvem pagant, a través de subvencions d'entitats públiques, persones com jo.

En saber la resposta ( !)vaig comprendre què hi feien aquells escriptors de tan poca volada per allí al mig, i per què alguns de molt bons hi faltaven.

El compilador - a qui conec personalment-, carregat de fòbies i fílies, eliminava allò que no li queia bé i es guiava per les seves simpaties, premiant aquells escriptors que l'havien adulat, i deixant de banda aquells escriptors que no l'havien ensabonat o que fins i tot l'havien contrariat o criticat. Com si caure bé (!?!?!) fos la base de la qualitat literària.

El compilador era també escriptor (!), cosa que feia comprensible que tingués tantes antipaties i enveges manifestes. I que dugués a terme venjances tan primàries, i , per poc evidents al gran públic, tan sibil.lines.

Més enllà d'aquesta petita anècdota, algú havia pensat si una cultura com la nostra podria sobreviure a la constant i agressiva manipulació de personatges d'aquest nivell (?)?.

¿I havia pensat també algú, si la proliferació d'aquests petits nababs de barriada (!) no fóra la conseqüència directa del campi qui pugui que provoca l'estat de de decadència a què està sotmesa la nostra petita i poc coneguda cultura?

dijous, 30 de setembre de 2010

Impassat.

Ella es creia que el passat passava.
Es deixava enrere, com els paisatges a les finestrelles dels trens. I ara una estació per baixar i després una altra. I sempre així. Una geografia en profunditat, més dimensions per a l'aparell de l'ànima.
Però no, no va ser així, perquè quan el tren s'aturà, quan la vida d'aturà en aquella cantonada que dolia, l'ànima dolia com si fos un múscul o una víscera,allí on l'ànima es capacitava per al dolor material des de la seva immatèria provada, des de la seva deslocalització; en aquell punt d'immobilitat dolorosa de la vida, Ella va veure tot el seu passat allí, arreplegat en aquella esquerda del temps sense dimensions, va veure totes les raconades del seu passat allí, totes, immòbils, mirant-la; com es miren els depredadors la seva futura presa des de lluny, abans d'atacar-la.
Amb desig, des de lluny.
Després, la vida continuà. Això, sí.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Striptís de la vergonya literària

¿Qui no ha tingut vergonya, una vergonya íntima, una mena de pudor, de por, d'incomoditat, d'inseguretat absoluta cada cop que les seves paraules fetes poesia o prosa, arribaven a la gent?

I encara més si arribaven a la despietada, cruel i teatral canilla literària...

Sempre que he publicat m'he sentit així, incòmoda, insegura, amb ganes d'amagar-me... de desaparèixer, de ser introbable...
L'experiència no m'ajuda i ara torno a trobar-me així, amb el nou llibre a les mans...

Hauré d'aprendré a serenar la meva insatisfacció interna...i insaciable.


Hauré de tornar a dissimular la meva immensa torbació en exposar-me novament coberta per l'art davant de vosaltres.... i buscar l'aprovació, com qui busca ser perdonada per mostrar-se així.

Provincians vinguts a més.

Mentre travesso la Catalunya central penso en l'extraordinari creixement que estan tenint les ciutats de Manresa i de LLeida.
Curiosament totes dues ciutats tenen un orgull de ser exageradíssim, un orgull que frega el despropòsit i que els aliens anomenarien provincianisme( i un provincianisme de be baixa)...
Potser sigui aquesta manera de sentir a ultrança i fora de tot propòsit d'equilibri, aquesta autoestima de nen mimat, allò que les ha propulsades ja que resulta del tot evident que són les dues úniques ciutats catalanes que han crescut molt, tant física com culturalment..
Conec oriünds de Manresa i de LLeida que conceben les seves ciutats com el melic del món i com el millor lloc de l'univers.
Constato que, ciutats menys exagerades en la seva manera de concebre's, han quedat estancades. O han minvat.

Pel camí dels paral.lelismes, imagino Barcelona segles enrera amb la mateixa autoestima sense lògica, ni aturador. Egocèntrica.

Imagino el provincianisme com la base de creació de ciutats com Barcelona, Madrid, París, Nova York... El mateix sentiment provincià, com a base de la seva formació.

Aquest pensament em fa gràcia.
Aquest pensament em fa valorar el provincianisme.

En definitiva els novaiorquesos són provincians vinguts a més.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Retrat d'escriptor

Ell és així. Vénen tots els nens de l'escola amb les motxilles cansades de tanta lletra i volen córrer, no pensar. Ell no vol córrer. S'asseu en un pedrís vora el reg cansat de camps.
S'ennuvola.
Els nens es fan amb les pedres. I les pedres parlen i riuen, sota els fruiters, sota les ales del fruiters de la vida. Però ell no vol parlar-hi. Vol escriure. Vol que la seva paraula sigui pedra.
S'enquista dins la veta de l'or.
Els nens ara són roses. Roses petites i aromàtiques. Són el gos de les roses. Són la mandíbula oberta a ponent, on la llum és un cadafal resplendent que vol rebre l'ombra.
Els nens es velluten.
Somien ja, abans de l'hora del somni. Tremolen amb l'aire suspès a les venes.
Ell no, ell vol distingir-se. Ell vol ser somni d'aire real.
Seu vora el safareig de les mirades.
I quan ells dormen, només quan dormen, escriu.
Ell és vell, de sempre és un nen vell. És un nen que seu a fora de la vida i quan els nens tornen, els vol fer caure.
Els nens carregats amb les motxilles pesades de la vida que els ve, i els ve, i els tornarà, inclement, joganera.
És quan ell estira la cama i riu, amb crueldat.
Riu de veure que hi ha més ferits,
com ell.
Ell és així. Ell viu del dolor, del seu i del dels altres.
Ell juga a provocar el dolor.

Marges literaris

Cada dia em sento més lluny de l'estressant món de l'escalada literària. El veig des de les vores, veig com esdevé tan bla i fatu com una bombolla enorme que baixés per una sèquia lleidatana. Tinc ganes de deixar fins i tot les vores. Tinc ganes de no veure-hi navegant els repel.lents cadàvers de l'adjectiu Gran. Tot és gran i enorme en aquesta davallada de les aigües literàries cap al nores, amb la resta de les coses de la vida.
Les vores m'infecten de grandeses corruptes. I em detesto quan sóc així de miserable.
M'amago a la casa que hi ha sota la lluna. És de canya i fang, feta per petites mans humanes.
La realitat és petita.
Ve la nit i se sent l'aigua que corre cap al seu destí.
L'aigua sí que és gran. Com la lluna.
Sóc a dins. Hi sóc.
Amb d'altres.
Ningú en surt ni per veure si hi ha lluna.
On els marges?

dijous, 16 de setembre de 2010

Però no és la mà qui obre la porta.

Aquesta frase m'agrada.
És una frase d'Aline Borough.
Parla de l'engany de la raó i de l'engany de l'experimentat, ja que malgrat sembla que sigui decisió de la mà obrir la porta , per a un espectador aliè que ho mirés de lluny, un tipus de científic - millor que fos no-humà- que ho analitzés com en un laboratori; la decisió parteix d'altres regions no visibles.
Per tant allò que es comprovaria i donaria com a cert, fóra parcialment, o fins i tot totalment, fals.



( pensaments-distracció, d'aquesta nit d'insomni tardoral)

uoo... del coneixement...

Els coneixements de tot allò que envolta l'home són invencions de l'home.
Qui sap què són les coses!

Conèixer-se a un mateix és una missió impossible: la geografia íntima és en perpetu canvi i perpètua mutació.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Genètica tramposa

Segurament només em llegeix l'electricitat.. però cal no menysprear les coses que no humanitzem.
Com per exemple la genètica.
Moltes vegades, pensant en l'estranya sort que m'ha correspost de no ser dona amb fills, de no ser mare, m'he sentit exclosa com a material reproductor dels plans de la genètica. O en cas que pensem que hi hagi algú darrere d'aquests plans, exclosa dels plans d'aquest algú.
Som així els humans: Tot passa pel raser homínid, o per l'homínid més exalçat, el diví.
També usem un altre component, la sort.
Sigu déu,i sort o genètica, quan penso en la meva matriu eixorca i l'assimilo a les explicacions biològiques de per què el destí de les plantes o dels animals, per quins motius, afavoreix la reproducció d'uns éssers enlloc d'uns altres, penso per què no m'hi deuen haver volgut.
Tot són misteris.
Ja que és la genètica, en definitiva, qui composa les lleis de l'aparellament, de la reproducció i de l'eternització del reproduïment; qui fa eterna la reproducció, el procediment, i no el resultat: els homes, l'home. És ella qui deixa tot preparat perquè la reproducció continuï pels temps els temps.
I a mi em va fer òptima per a l'acoblament, però em va excloure de la reproducció.
Potser volia confondre l'eternitat, la genètica amb mi.
Potser jugava, més aviat, i ara que hi penso, a confondre els altres.
A inutilitzar-los.

dimarts, 14 de setembre de 2010

PINÇAMENTS U

-CONTRARIS IMPRESCINDIBLES-
La felicitat és el preludi del sofriment. Com la llum ho és de la fosca, o el llamp del tro. O tu, mare, de jo...Que no podem existir l'una sense l'altra.


-ENAMORAMENT I FORCES DE LA NATURA VÀRIES-

Quan la tempesta arribi, no duguis contra el vent huracanat la teva barca.
No duguis contra l'amor la teva ànima.
Si veles i arboradures van avall, no pensis que podràs retornar a port, ja ara.
No vulguis imposar la teva voluntat a la força de la Natura.
Grans mal et vindrien per això.
No sortiràs indemne d'aquesta aventura, però evita mals majors.
Deixa't dur. I gaudeix si encara en saps.
Ets com una minúscula fulla volent fugir del rumb misteriós del vendaval.
Deixa't dur...
Ah, humana desmesura, humana hybris!

divendres, 10 de setembre de 2010

Record de la dona de l'Avinguda 301 de Castelldefels

Segurament la dona que caminava pel carrer sempre sola amb el seu gosset, no era una dona.
Era una angoixa vinguda de les regions sublunars, del mar on la tranquil.litat es torna roca.
Era una espècie d'ésser que es feia visible contra la llum,
però que en la fosca despareixia totalment;
una energia feta so que creuava les vastes regions del èter
en una dimensió no audible per a l'orella humana:
un silenci esdevingut forma.

dimarts, 7 de setembre de 2010

ELOGI DE L'ABSURD

L'eternitat és una idea absurda.

També ho és Déu, la ressurrecció.

La vida de l'home sobre un planeta gravitatori
com una plaqueta de líquid plena de vida microscòpica
i auto-re-creant-se sense aturador,
també és una idea absurda.

La llarguíssima cadena de fills i paridores,
de la qual no se'n veu principi
- ni final-,
gairebé comporta un col.lapse d'absurditat.

La mateixa cultura és l'absurdesa màxima.

...


Però no és la mà qui obre la porta.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Temps

Vaig omplir tota la platja de rellotges. De manera que ja no s'hi veia sorra, només rellotges...

Què és el Poema?

El Poema és la meua cuirassa.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Ferrers i Gitanos.

De vegades he pensat en aquella època en què els ferrers eren un dels pilars fonamentals de la societat. Fa milers i milers d'anys.
De petita els veia en els seus tallers empobrits i petits. Els ferrers pertanyien, ja llavors, a l'estament baix de la societat. En canvi segles i segles enrere eren alquimistes del metall. Treballadors, domadors, d'allò que donava la fosca matriu de la terra.
Homes de valor. Homes valorats.
Feien llavors el que continuen fent ara.
Avui en dia, tanmateix, si volgués veure l'obrador d'un ferrer em seria difícil, no sabria ni on adreçar-me.
També algú em va recordar que fa només cinquanta anys, els gitanos anaven pels pobles amb les seves estisores esquilant els gossos, tallant-los els pèls, de vegades deixant-los aquells pom-poms a la cua. Ho feien per quatre rals, o per cinc. ( és una manera imprecisa de parlar).
Avui, en canvi, els qui s'ocupen d'aquesta feina són els perruquers canins, que fins i tot fan un curset -o més-, per estar a l'alçada.
I et foten una clavada que et deixen pelada. Mai millor dit.
L'ofici ha anat cap amunt.

L'un va cap avall, l'altre va cap amunt. Com en una nòria de firetes de Festa major que accionés la mà agitanada i fosca del temps.

divendres, 3 de setembre de 2010

dijous, 2 de setembre de 2010

Del ramat .. UGH

Un dia pensava quin fóra l'aspecte de la societat si
no ens talléssim mai el cabell
no ens depiléssim
no ens afaitéssim
no ens banyéssim cada dia
no ens cuidéssim la pell
no ens talléssim les ungles
no ens pintéssim
no ens
......

m'agrada -(des de llavors)- imaginar-me així EL RAMAT,
m'agrada imaginar-me així l'aspecte de les cries i dels seus progenitors.....

dimecres, 1 de setembre de 2010

El crític literari X

Els crítics també fan biografia, al capdavall i al capdamunt.
L'escriptura és un espill que només pot reflectir el jo i petits porcions del paisatge que entorna el jo.
Ho comprovo llegint la crítica literària d'un conegut meu, en un dels suplements culturals del país.
X hi parla amb vehemència de l'escrit d'una coreana. Però cada una i totes les frases, d'aquesta crítica, són biografia pura i dura del crític -X-.
Jo, que el conec, podria explicar exactament de quines afirmacions de vida parteixen aquelles afirmacions crítiques que semblen girar entorn de la novel.la de la coreana i que, en definitiva, parlen només d'ell.
L'escrit és bellíssim, però em planteja el dubte si no tot serà un llarg intent de trobar miralls paral.lels.

mon pare... U

Mentre sostenia la cullera plena de iogurt davant la boca del meu pare, olorava una sentor íntima, intensa, genealògica de podrit i mort. L'aguantava amb aquell temple meu que tohom ha envejat i odiat ensems a la vegada, però jo sabia que aquell temple era un instant del meu instint d'ésser abocat a un límit absurd per al propi pensament, sabia que, en veritat aquell temple no existia mentre els ulls de mon pare, presoners, em miraven des de dins de la carn, tancats en la seva presó etèria.
Jo no deia res. Aguantava l'embranzida d'una mandíbula que s'entestava a voler menjar la vida, amb obstinació.
La cullera ni s'abocà. Quedà mig buida i mig plena, com si fins i tot ella jugués a no voler saber on s'establien els límits.
Era evident que mon pare era dins d'aquell cos que havia estat sempre mon pare, cos, que en realitat, no era més que circumstancialment mon pare. Com l'esperit de la poma era només circumstancialment la poma.
Tot se'm revelava buit de misteri, com el ventre d'una gallina morta i deixada en un racó de l'horitzó.
El misteri volava més enllà.
El misteri era l'esperit que arriba i s'allotjava en presons temporals. Els petits jos insuflats d'egoisme i sobèrbia.
Els petits jos.
Semblava que el misteri arribava i es badava dins d'una carn, d'un comportament que el misteri de vegades trigava tota una vida, o no en tenia prou, per reconèixer-se o per conèixer-se.
El jo devia ser una invenció de la mortalitat, un reflex del temps que m'existia.
Vaig deixar la cullera dins el potet de iogurt. Qualsevol infermera de les que ara allitaven el cos, que havia estat i ja gairebé no era mon pare, la recollirien més tard.
Vaig fugir de les emocions entrant dins d'un petit excusat, anex a l'habitació
L'habitació de l'hospital em semblava trista perquè la vida que s'hi vivia també era trista i jo hi estava confinada allí, de manera que tota la vida en aquell moment del qual mai n'he pogut sortir, tota la vida m'era aquella habitació d'hospital.
Buscava en mi reflexes d'existència.
Un petit espill picat em tornà una imatge aterrida pel sofriment, la desil.lusió i el dolor.
Per un petit finestró lateral vaig deixar que l'esperit fugís teulats de lleida amunt, teulats de terra cuita sangonosa i tardoral,teulats de gats, teulas de cel i la meva tristesa enfilant-se per aquell blau del destí, arrapant-s'hi com una heura menuda.

VENT NO

EStic com la tardor, avui..

si caic
no caic
....

dimarts, 31 d’agost de 2010

DIS CURS

Gitanos i gitanes del món:

naltres, junts, podem fer-ho.. No sabem el que...però PODEM FER-HO!

dilluns, 30 d’agost de 2010

diplomàcia

la diplomàcia és com els diplodocus... un dinosauri que ha d'existir ni que sigui a la memòria.

Jo no en tinc gens.

Però potser en tenia abans de néixer.. en aquells temps...

dissabte, 28 d’agost de 2010

Ñ

L'últim home tenia una casa preciosa: tres plantes, a les quals s'accedia des del carrer major del poble, sotataulada i un jardí encarat al Nord. La casa no feia gaire per a mi, però he d'admetre que era una casa preciosa, així i tot quan vam trencar no em va costar gaire acceptar que ja no viuria més allí, en aquella casa tan preciosa. Al contrari, em va resultar un descans saber que viuria en qualsevol altra banda.
La gent es va entristir quan els vaig comunicar que ja no m'estaria més en aquell indret paradisíac , sobretot perquè trobaven que tornaria a ser la neuròtica mig angoixada d'abans i també perquè els agradava venir-me a veure en un lloc realment tan magnífic.
Es va entristir la gent de saber-ho sí, però així i tot, la tristesa no els va privar de fer-me saber quatre coses del propietari que adés s'havien callat per respecte a mi, i perquè la situació viscuda en aquell moment del meu passat no s'ho mereixia.
No els va privar de fer-m'ho saber, com l'exemple fatídic que va explicar una noia anglesa, amiga d'un amic meu alemany, que havia vingut a visitar-nos, la qual apremiada per una micció inapelable i imminent va voler entrar en un dels dos excusats de la tercera planta.
Va ser llavors quan l'amo de la casa, li va dir que no, que allí no, i - sempre somrient-, la va fer anar a l'altre bany, tan emmirallat, i que tenia una banyera rodona enorme al fons, sobre una tarimeta de marbre blanc i vetejat.
La noia anglesa arrufava nas i pensament tot argumentant com li desplaïa un ésser tan preocupat per tal que els altres veiessin la seva mitja riquesa. Sentencià que no li havia agradat l'amo d'aquella tan magnífica casa que, malgrat tot, afegí, li havia semblat com un museu: una casa rígida i sense vida.
L'anglesa, que s'havia acabat de separar, veia en els homes màscares monstruoses, i jo, amb el daltabaix viscut , ni en aquell moment, ni més endavant no vaig recordar que el bany on ella pretenia entrar feia una olor insuportable a letrines a causa d'algun problema al desguàs que mentre jo vivia allí no vam poder ni saber pas dissipar.
Si l'home no hagués pensat en el benestar de la noia anglesa i li hagués deixat olorar aquell aroma d'excrements segurament no hauria quedat tan fatal. O si jo hagués pogut recordar-ho, però com que no vaig poder, allí quedà brillant i impol.luta la sentència adjudicada per la visitant anglesa i recolzada per l'evidència d'un malentès.
Fou aquest fet puntual el que va caracteritzar l'home com un ésser només preocupat per la façana de les coses.
Sobre l'home, la gent em va dir moltes altres coses que ni relataré. Mai hagués pensat que vivia amb un ésser tan ple de suposats ,i entrevistos de lluny, defectes.
Ni tampoc que visqués en una casa tan preciosa. O que aquelles parets que acotaven la privacitat de l'espai impactessin tant als altres. Fossin tan significatives per a la major part d'éssers que m'envoltaven.
En canvi a mi aquelles parets no m'importaven. És més, fins i tot m'agradava deixar-les lluny de mi, fer-les fora dels límits de la meva intimitat.
Sé que a la major part de gent aquest pensament meu l'estranyaria. Però no les trobava gens a faltar.
En canvi trobava a faltar l'home.
I això que no era el que es diu un home preciós.
Però me l'estimava.

divendres, 27 d’agost de 2010

la religió em sembla un impuls tan físic per a la humanitat com la pròpia sexualitat..............
Benvinguts a la Gitaneria!