dimecres, 22 de setembre de 2010

Retrat d'escriptor

Ell és així. Vénen tots els nens de l'escola amb les motxilles cansades de tanta lletra i volen córrer, no pensar. Ell no vol córrer. S'asseu en un pedrís vora el reg cansat de camps.
S'ennuvola.
Els nens es fan amb les pedres. I les pedres parlen i riuen, sota els fruiters, sota les ales del fruiters de la vida. Però ell no vol parlar-hi. Vol escriure. Vol que la seva paraula sigui pedra.
S'enquista dins la veta de l'or.
Els nens ara són roses. Roses petites i aromàtiques. Són el gos de les roses. Són la mandíbula oberta a ponent, on la llum és un cadafal resplendent que vol rebre l'ombra.
Els nens es velluten.
Somien ja, abans de l'hora del somni. Tremolen amb l'aire suspès a les venes.
Ell no, ell vol distingir-se. Ell vol ser somni d'aire real.
Seu vora el safareig de les mirades.
I quan ells dormen, només quan dormen, escriu.
Ell és vell, de sempre és un nen vell. És un nen que seu a fora de la vida i quan els nens tornen, els vol fer caure.
Els nens carregats amb les motxilles pesades de la vida que els ve, i els ve, i els tornarà, inclement, joganera.
És quan ell estira la cama i riu, amb crueldat.
Riu de veure que hi ha més ferits,
com ell.
Ell és així. Ell viu del dolor, del seu i del dels altres.
Ell juga a provocar el dolor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada