diumenge, 26 de setembre de 2010

Striptís de la vergonya literària

¿Qui no ha tingut vergonya, una vergonya íntima, una mena de pudor, de por, d'incomoditat, d'inseguretat absoluta cada cop que les seves paraules fetes poesia o prosa, arribaven a la gent?

I encara més si arribaven a la despietada, cruel i teatral canilla literària...

Sempre que he publicat m'he sentit així, incòmoda, insegura, amb ganes d'amagar-me... de desaparèixer, de ser introbable...
L'experiència no m'ajuda i ara torno a trobar-me així, amb el nou llibre a les mans...

Hauré d'aprendré a serenar la meva insatisfacció interna...i insaciable.


Hauré de tornar a dissimular la meva immensa torbació en exposar-me novament coberta per l'art davant de vosaltres.... i buscar l'aprovació, com qui busca ser perdonada per mostrar-se així.

1 comentari:

  1. Comprenc i entenc aquest sentiment.Em sol passar cada vegada que inauguro una exposició,però al capdavall aquesta vergonya és un estat inútil.Acabarem fent el que hagi de succeïr,amb influència o sense.Ho dic humilment,moltes vegades acabo a la barra del bar bevent cervesa,cap cot,reflexionant i per sort,em perdo.

    ResponElimina