Impassat.

Ella es creia que el passat passava.
Es deixava enrere, com els paisatges a les finestrelles dels trens. I ara una estació per baixar i després una altra. I sempre així. Una geografia en profunditat, més dimensions per a l'aparell de l'ànima.
Però no, no va ser així, perquè quan el tren s'aturà, quan la vida d'aturà en aquella cantonada que dolia, l'ànima dolia com si fos un múscul o una víscera,allí on l'ànima es capacitava per al dolor material des de la seva immatèria provada, des de la seva deslocalització; en aquell punt d'immobilitat dolorosa de la vida, Ella va veure tot el seu passat allí, arreplegat en aquella esquerda del temps sense dimensions, va veure totes les raconades del seu passat allí, totes, immòbils, mirant-la; com es miren els depredadors la seva futura presa des de lluny, abans d'atacar-la.
Amb desig, des de lluny.
Després, la vida continuà. Això, sí.

Striptís de la vergonya literària

¿Qui no ha tingut vergonya, una vergonya íntima, una mena de pudor, de por, d'incomoditat, d'inseguretat absoluta cada cop que les seves paraules fetes poesia o prosa, arribaven a la gent?

I encara més si arribaven a la despietada, cruel i teatral canilla literària...

Sempre que he publicat m'he sentit així, incòmoda, insegura, amb ganes d'amagar-me... de desaparèixer, de ser introbable...
L'experiència no m'ajuda i ara torno a trobar-me així, amb el nou llibre a les mans...

Hauré d'aprendré a serenar la meva insatisfacció interna...i insaciable.


Hauré de tornar a dissimular la meva immensa torbació en exposar-me novament coberta per l'art davant de vosaltres.... i buscar l'aprovació, com qui busca ser perdonada per mostrar-se així.

Provincians vinguts a més.

Mentre travesso la Catalunya central penso en l'extraordinari creixement que estan tenint les ciutats de Manresa i de LLeida.
Curiosament totes dues ciutats tenen un orgull de ser exageradíssim, un orgull que frega el despropòsit i que els aliens anomenarien provincianisme( i un provincianisme de be baixa)...
Potser sigui aquesta manera de sentir a ultrança i fora de tot propòsit d'equilibri, aquesta autoestima de nen mimat, allò que les ha propulsades ja que resulta del tot evident que són les dues úniques ciutats catalanes que han crescut molt, tant física com culturalment..
Conec oriünds de Manresa i de LLeida que conceben les seves ciutats com el melic del món i com el millor lloc de l'univers.
Constato que, ciutats menys exagerades en la seva manera de concebre's, han quedat estancades. O han minvat.

Pel camí dels paral.lelismes, imagino Barcelona segles enrera amb la mateixa autoestima sense lògica, ni aturador. Egocèntrica.

Imagino el provincianisme com la base de creació de ciutats com Barcelona, Madrid, París, Nova York... El mateix sentiment provincià, com a base de la seva formació.

Aquest pensament em fa gràcia.
Aquest pensament em fa valorar el provincianisme.

En definitiva els novaiorquesos són provincians vinguts a més.

Retrat d'escriptor

Ell és així. Vénen tots els nens de l'escola amb les motxilles cansades de tanta lletra i volen córrer, no pensar. Ell no vol córrer. S'asseu en un pedrís vora el reg cansat de camps.
S'ennuvola.
Els nens es fan amb les pedres. I les pedres parlen i riuen, sota els fruiters, sota les ales del fruiters de la vida. Però ell no vol parlar-hi. Vol escriure. Vol que la seva paraula sigui pedra.
S'enquista dins la veta de l'or.
Els nens ara són roses. Roses petites i aromàtiques. Són el gos de les roses. Són la mandíbula oberta a ponent, on la llum és un cadafal resplendent que vol rebre l'ombra.
Els nens es velluten.
Somien ja, abans de l'hora del somni. Tremolen amb l'aire suspès a les venes.
Ell no, ell vol distingir-se. Ell vol ser somni d'aire real.
Seu vora el safareig de les mirades.
I quan ells dormen, només quan dormen, escriu.
Ell és vell, de sempre és un nen vell. És un nen que seu a fora de la vida i quan els nens tornen, els vol fer caure.
Els nens carregats amb les motxilles pesades de la vida que els ve, i els ve, i els tornarà, inclement, joganera.
És quan ell estira la cama i riu, amb crueldat.
Riu de veure que hi ha més ferits,
com ell.
Ell és així. Ell viu del dolor, del seu i del dels altres.
Ell juga a provocar el dolor.

Marges literaris

Cada dia em sento més lluny de l'estressant món de l'escalada literària. El veig des de les vores, veig com esdevé tan bla i fatu com una bombolla enorme que baixés per una sèquia lleidatana. Tinc ganes de deixar fins i tot les vores. Tinc ganes de no veure-hi navegant els repel.lents cadàvers de l'adjectiu Gran. Tot és gran i enorme en aquesta davallada de les aigües literàries cap al nores, amb la resta de les coses de la vida.
Les vores m'infecten de grandeses corruptes. I em detesto quan sóc així de miserable.
M'amago a la casa que hi ha sota la lluna. És de canya i fang, feta per petites mans humanes.
La realitat és petita.
Ve la nit i se sent l'aigua que corre cap al seu destí.
L'aigua sí que és gran. Com la lluna.
Sóc a dins. Hi sóc.
Amb d'altres.
Ningú en surt ni per veure si hi ha lluna.
On els marges?

Però no és la mà qui obre la porta.

Aquesta frase m'agrada.
És una frase d'Aline Borough.
Parla de l'engany de la raó i de l'engany de l'experimentat, ja que malgrat sembla que sigui decisió de la mà obrir la porta , per a un espectador aliè que ho mirés de lluny, un tipus de científic - millor que fos no-humà- que ho analitzés com en un laboratori; la decisió parteix d'altres regions no visibles.
Per tant allò que es comprovaria i donaria com a cert, fóra parcialment, o fins i tot totalment, fals.



( pensaments-distracció, d'aquesta nit d'insomni tardoral)

uoo... del coneixement...

Els coneixements de tot allò que envolta l'home són invencions de l'home.
Qui sap què són les coses!

Conèixer-se a un mateix és una missió impossible: la geografia íntima és en perpetu canvi i perpètua mutació.

Genètica tramposa

Segurament només em llegeix l'electricitat.. però cal no menysprear les coses que no humanitzem.
Com per exemple la genètica.
Moltes vegades, pensant en l'estranya sort que m'ha correspost de no ser dona amb fills, de no ser mare, m'he sentit exclosa com a material reproductor dels plans de la genètica. O en cas que pensem que hi hagi algú darrere d'aquests plans, exclosa dels plans d'aquest algú.
Som així els humans: Tot passa pel raser homínid, o per l'homínid més exalçat, el diví.
També usem un altre component, la sort.
Sigu déu,i sort o genètica, quan penso en la meva matriu eixorca i l'assimilo a les explicacions biològiques de per què el destí de les plantes o dels animals, per quins motius, afavoreix la reproducció d'uns éssers enlloc d'uns altres, penso per què no m'hi deuen haver volgut.
Tot són misteris.
Ja que és la genètica, en definitiva, qui composa les lleis de l'aparellament, de la reproducció i de l'eternització del reproduïment; qui fa eterna la reproducció, el procediment, i no el resultat: els homes, l'home. És ella qui deixa tot preparat perquè la reproducció continuï pels temps els temps.
I a mi em va fer òptima per a l'acoblament, però em va excloure de la reproducció.
Potser volia confondre l'eternitat, la genètica amb mi.
Potser jugava, més aviat, i ara que hi penso, a confondre els altres.
A inutilitzar-los.

PINÇAMENTS U

-CONTRARIS IMPRESCINDIBLES-
La felicitat és el preludi del sofriment. Com la llum ho és de la fosca, o el llamp del tro. O tu, mare, de jo...Que no podem existir l'una sense l'altra.


-ENAMORAMENT I FORCES DE LA NATURA VÀRIES-

Quan la tempesta arribi, no duguis contra el vent huracanat la teva barca.
No duguis contra l'amor la teva ànima.
Si veles i arboradures van avall, no pensis que podràs retornar a port, ja ara.
No vulguis imposar la teva voluntat a la força de la Natura.
Grans mal et vindrien per això.
No sortiràs indemne d'aquesta aventura, però evita mals majors.
Deixa't dur. I gaudeix si encara en saps.
Ets com una minúscula fulla volent fugir del rumb misteriós del vendaval.
Deixa't dur...
Ah, humana desmesura, humana hybris!

Record de la dona de l'Avinguda 301 de Castelldefels

Segurament la dona que caminava pel carrer sempre sola amb el seu gosset, no era una dona.
Era una angoixa vinguda de les regions sublunars, del mar on la tranquil.litat es torna roca.
Era una espècie d'ésser que es feia visible contra la llum,
però que en la fosca despareixia totalment;
una energia feta so que creuava les vastes regions del èter
en una dimensió no audible per a l'orella humana:
un silenci esdevingut forma.

Com un desamor mal curat

El passat
ni ens deixa
ni ens deixa tornar-hi.

judici sense valor

NO HI HA MILLOR, només hi ha.

ELOGI DE L'ABSURD

L'eternitat és una idea absurda.

També ho és Déu, la ressurrecció.

La vida de l'home sobre un planeta gravitatori
com una plaqueta de líquid plena de vida microscòpica
i auto-re-creant-se sense aturador,
també és una idea absurda.

La llarguíssima cadena de fills i paridores,
de la qual no se'n veu principi
- ni final-,
gairebé comporta un col.lapse d'absurditat.

La mateixa cultura és l'absurdesa màxima.

...


Però no és la mà qui obre la porta.

Temps

Vaig omplir tota la platja de rellotges. De manera que ja no s'hi veia sorra, només rellotges...

Què és el Poema?

El Poema és la meua cuirassa.

Ferrers i Gitanos.

De vegades he pensat en aquella època en què els ferrers eren un dels pilars fonamentals de la societat. Fa milers i milers d'anys.
De petita els veia en els seus tallers empobrits i petits. Els ferrers pertanyien, ja llavors, a l'estament baix de la societat. En canvi segles i segles enrere eren alquimistes del metall. Treballadors, domadors, d'allò que donava la fosca matriu de la terra.
Homes de valor. Homes valorats.
Feien llavors el que continuen fent ara.
Avui en dia, tanmateix, si volgués veure l'obrador d'un ferrer em seria difícil, no sabria ni on adreçar-me.
També algú em va recordar que fa només cinquanta anys, els gitanos anaven pels pobles amb les seves estisores esquilant els gossos, tallant-los els pèls, de vegades deixant-los aquells pom-poms a la cua. Ho feien per quatre rals, o per cinc. ( és una manera imprecisa de parlar).
Avui, en canvi, els qui s'ocupen d'aquesta feina són els perruquers canins, que fins i tot fan un curset -o més-, per estar a l'alçada.
I et foten una clavada que et deixen pelada. Mai millor dit.
L'ofici ha anat cap amunt.

L'un va cap avall, l'altre va cap amunt. Com en una nòria de firetes de Festa major que accionés la mà agitanada i fosca del temps.

màxima mínima

Neures del passat,
problemes per al futur.

Del ramat .. UGH

Un dia pensava quin fóra l'aspecte de la societat si
no ens talléssim mai el cabell
no ens depiléssim
no ens afaitéssim
no ens banyéssim cada dia
no ens cuidéssim la pell
no ens talléssim les ungles
no ens pintéssim
no ens
......

m'agrada -(des de llavors)- imaginar-me així EL RAMAT,
m'agrada imaginar-me així l'aspecte de les cries i dels seus progenitors.....

El crític literari X

Els crítics també fan biografia, al capdavall i al capdamunt.
L'escriptura és un espill que només pot reflectir el jo i petits porcions del paisatge que entorna el jo.
Ho comprovo llegint la crítica literària d'un conegut meu, en un dels suplements culturals del país.
X hi parla amb vehemència de l'escrit d'una coreana. Però cada una i totes les frases, d'aquesta crítica, són biografia pura i dura del crític -X-.
Jo, que el conec, podria explicar exactament de quines afirmacions de vida parteixen aquelles afirmacions crítiques que semblen girar entorn de la novel.la de la coreana i que, en definitiva, parlen només d'ell.
L'escrit és bellíssim, però em planteja el dubte si no tot serà un llarg intent de trobar miralls paral.lels.

mon pare... U

Mentre sostenia la cullera plena de iogurt davant la boca del meu pare, olorava una sentor íntima, intensa, genealògica de podrit i mort. L'aguantava amb aquell temple meu que tohom ha envejat i odiat ensems a la vegada, però jo sabia que aquell temple era un instant del meu instint d'ésser abocat a un límit absurd per al propi pensament, sabia que, en veritat aquell temple no existia mentre els ulls de mon pare, presoners, em miraven des de dins de la carn, tancats en la seva presó etèria.
Jo no deia res. Aguantava l'embranzida d'una mandíbula que s'entestava a voler menjar la vida, amb obstinació.
La cullera ni s'abocà. Quedà mig buida i mig plena, com si fins i tot ella jugués a no voler saber on s'establien els límits.
Era evident que mon pare era dins d'aquell cos que havia estat sempre mon pare, cos, que en realitat, no era més que circumstancialment mon pare. Com l'esperit de la poma era només circumstancialment la poma.
Tot se'm revelava buit de misteri, com el ventre d'una gallina morta i deixada en un racó de l'horitzó.
El misteri volava més enllà.
El misteri era l'esperit que arriba i s'allotjava en presons temporals. Els petits jos insuflats d'egoisme i sobèrbia.
Els petits jos.
Semblava que el misteri arribava i es badava dins d'una carn, d'un comportament que el misteri de vegades trigava tota una vida, o no en tenia prou, per reconèixer-se o per conèixer-se.
El jo devia ser una invenció de la mortalitat, un reflex del temps que m'existia.
Vaig deixar la cullera dins el potet de iogurt. Qualsevol infermera de les que ara allitaven el cos, que havia estat i ja gairebé no era mon pare, la recollirien més tard.
Vaig fugir de les emocions entrant dins d'un petit excusat, anex a l'habitació
L'habitació de l'hospital em semblava trista perquè la vida que s'hi vivia també era trista i jo hi estava confinada allí, de manera que tota la vida en aquell moment del qual mai n'he pogut sortir, tota la vida m'era aquella habitació d'hospital.
Buscava en mi reflexes d'existència.
Un petit espill picat em tornà una imatge aterrida pel sofriment, la desil.lusió i el dolor.
Per un petit finestró lateral vaig deixar que l'esperit fugís teulats de lleida amunt, teulats de terra cuita sangonosa i tardoral,teulats de gats, teulas de cel i la meva tristesa enfilant-se per aquell blau del destí, arrapant-s'hi com una heura menuda.

VENT NO

EStic com la tardor, avui..

si caic
no caic
....