diumenge, 17 de juliol de 2011

Dies d'amics. Gràcies a tots.

Aquests són dies d'amics. La casa en rep i n'acomiada. Van i vénen. És molt agradable. Els amics són l'amor més lliure i potser més compromès. Sempre són allí.
Precisament parlant ahir amb la meva amiga Tresa P., li vaig dir que, de petita, quan feia de monitora en una església del barri, vaig acabar fent de monitora d'un grup de subnormals perquè havia dut nens normals però que no m'hi acabava de sentir bé; que:"només em sentia normal amb els subnormals." La frase ens va fer riure, a ella i a mi, que l'acabava de dir i pensar , tot al mateix temps. I, de fet, si bé és cert que eren subnormals en intel.ligència, eren, per contrapartida, superdotats en afectivitat, amor i empatia.
Avui, que faig anys, penjo un poema que vaig escriure perquè me'l va demanar una poeta (B.V) per a una antologia futura, de gent així, d'estrelles amb cua, reprenent la terminologia de l'Eduard Girbal. No és gran cosa, però amb ell us vull agrair a tots que hi sigueu, en aquest bocí de temps que ens ha tocat per viure.

Dolors



EN RECORD DEL LORENZO, LA FLORA I LA LAURA, TRES ESTELS AMB CUA DE LLEIDA.


On són el Lorenzo, la Flora, i la Laura?,

La Flora alta, rodona, immensa,
tronc de roure enorme, tina de vi espúria,
i la Laura de sal i sol, vigilant l'argentada
cuixa de l'animal que jeia a la serena
mesos sencers, sol, llunes i llunes.
I ell, tan filferro, tan esquilat,
tan finestra de dol i de límit,
el Lorenzo, el torero de la mort,
l'espontani de les carreteres,
el fugitiu dels destins.

On són?

Estic veient-los ara,
pel tobogan del temps, baixant,
en aquells camps Elisis, aquella tarda,
pel tobogan de pedra, de la tarda de pedra deserta,
baixant, els peus davant, proa del cos,
la mort darrere, pur present, baixant
i la barca del cel, també de pedra picada,
aigües i cendra repicant, baixant
hissades les veles negra i blanca.

On són?

Sento les seves veus estimades, i tendres,
que mai més he sentit, però que encara són a la terra
amb el xerricar dels pardals anímics,
amb el xoc de l'home i de l'arbre, boscos, silenci,
o amb el crit trencat del rierol que baixa i udola
perquè busca ser normal.
com si la normalitat existís
com si no fos una fal·làcia!

On són?

Les seves veus quasi ànimes,
han vingut a torbar-me, vestides de diumenge,
vestides de festa,
amb retocs de campana , de qui no va a missa,
i corre pels camps de la sagrada Amnèsia.
tot jugant amb la mort com el Lorenzo,
esquivant les banyes afiladíssimes de l'instant
que en un moment o altre
se'ns clavaran al ventre.


On són?

Se'ns clavaran al ventre
i encara amb la mort al davant cara a cara
sabrem tot el que dóna de sí l'aire
quan s'ajeu entre pomes a l'alba.
Somniarem. Que el temps és el misteri
i el somni la clau que més bé el tanca
perquè no sabem qui som ni on som, no ho sabem
Lorenzo, Flora, Laura
amb qui corro, anys de mil nou-cents setanta,
per les terres de Lleida, llunyans anys,
vora les sèquies
i els àlbers.

divendres, 15 de juliol de 2011

Entorn del masclisme poètic. La dona reduïda. Reduccions. o "Jo no sóc un Indi".

Ahir vaig llegir la notícia de l'aparició d'un nou número de la revista vigatana Reduccions. És un número especial pel qual cal felicitar-nos, ja que suposa la revisió i el retorn -o l'intent de retorn-, a primera línia del poeta valencià Estellés. El fet, en ell mateix, és boníssim, si no fos per un petit detall, que com més hi penso més gran se m'acaba fent.
Per no trencar el costum d'aquest tipus de publicacions, la nòmina dels elegits per tal de "pensar" és completament masculina, amb una excepció femenina. L'excepció en aquest cas confirma la regla. És com aquelles reunions de ianquis, que per tal de netejar la imatge convidaven un indi a participar-hi. A la revista hi han posat un "Indi".
Aquest número de Reduccions es divideix en dos apartats: en un hi ha textos creatius de propi Estellés i de sis poetes vius dedicats a Estellés ( aquí és on han col.locat la dona, l'indi); en l'altre s'hi troben els articles de pensament de 16 mascles. Ho trobo completament i absolutament vergonyós. Ho trobo a aquestes alçades de la vida, ja gairebé indignant. La dona de Reduccions és una rentada d'imatge. Perquè, qui fa cas a l'indi? Les dones no som indis. Jo no sóc un indi.
Fa anys que això passa, aquesta revista no és un fet aïllat, per desgràcia. Ja dies enrere pensava que les dones que s'han dedicat a la literatura des de sempre, amb l'excepció dels circuits universitaris ( on les dones sí es dediquen a fer les seves intervencions), han anat deixant caure les tovalloles, cansades de ser ignorades i substituïdes sovint per homes que estaven per sota o al seu mateix nivell. Quantes dones ara mateix que es dediquen a la literatura podien haver parlat de l'Estellés? Moltes em vénen al cap. Moltes.Però ser ignorada cansa i fa que, a la llarga, desisteixis. Ser ignorada és una manera de ser a la llarga, esborrada. És una manera que es té de fer desaparèixer. Ser ignorada és un extermini elegant.
Aquest fet repetit i continuat en tot tipus d'actes, ( o sigui l'omissió del pensament femení en el discurs del pensament literari) parla al capdavall de la desconfiança amb què els mascles continuen mirant i jutjant ( per a se) la intel.ligència femenina, com si fos una intel.ligència de segona, o una intel.ligència sense interès.
Les dones que vivim en aquest món mascle, de vegades caiem en el mateix parany que volem evitar.. segurament perquè com que ells tenen la paella pel fàl.lic mànec, la seva actuació ha creat un món de prestigi, on no hi és present la dona, i no per qualitat o falta de treball o intel.ligència. Així que, o estem molt al cas, o desconeixem les nostres companyes per omissió.
Fa anys vaig escriure un llibre per queixar-me d'aquest fet. Era El llibre dels homes. En ell vessava la meva insatisfacció pels meus companys de generació, amb qui vaig lluitar colze a colze, amb l'esperança de canviar aquell món de la dictadura, i que em van usar per canviar aquell món, però van continuar considerant-me una "dona" en el sentit patriarcal del cas.
Han passat 35 anys dels meus 15 anys, i continua tot igual. ¿Què vol dir igual? Vol dir:
La dona reduïda. L'igualitarisme reduït a un tema de feminisme, i les feministes associades a unes histèriques, masclívoles o mal follades. I els homes feministes, la majoria, éssent feministes com Aznar quan parlava català: en la intimitat.
Esperem sempre un gest. Però el gest mai arriba.
Esperar també cansa. Stanca.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Entorn del masclisme del món poètic.

De vegades m'agradaria obtenir el mateix tracte que es dispensa als mascles poetes, en especial als mascles poetes afavorits pel fanatisme nihilista i absurd de la gent. Aquest tracte que comporta una ceguesa momentània per l'obra en ella mateixa, i una predisposició íntrínseca per catalogar d'immillorable qualsevol fet artístic, sigui el que sigui, sigui bo o dolent. Una actitud boca-oberta i bavejanta ( seguint l'escumejanta de Maragall) una actitud deliranta, espasmòdica i robòtica, que sol convertir el poeta en una icona viva ( talment icones d'esglésies ortodoxes poc donades a la mística), i també sol convertir-lo en un ésser humà miserable i isuportable.
Però homes i dones volen mites, si no tenen religió encara en volen més. Fóra bo d'estudiar la necessitat del mite en la massa social, del mite com a vertebrador d'identitats comunitàries. Jo, com a pobra espectadora del migrat camp poètic, només veig una tarima, un micro, un "algo" com a mena d'altar, com a mena de bàcul i després moltes dones joves impacients de ser tocades per la vara, o de ser immortalitzades pels versos, i molts joves espectadors espectants que admiren la capacitat del poeta de dur-se paves al llit, nit rera nit, per aquestos móns de Déu, per on l'orat( en el sentit d'orar i d'un pèl tocat per la follia o oradura) s'arrossega amb la seva homilia lírica.
A les dones poetes això rarament els (ens) passarà. Perquè el món poètic actual duu encara en el seu si l'estrany triangle caçador-mascle-poeta// dona jove ambiciosa o ingènua esperant ésser la triada// i gelosos-miradors. Ni la poesia, ni certa societat no cessen de reproduir aquest trianglet trobadoresc i tan antic. No es pot fer res per canviar això. Tampoc sé si cal canviar-ho. Possiblement si a la poesia se li arravatés aquest triangle-coixí de fons, perdria l'encanteri que provoca a tants homes.
Per a les dones poetes és diferent. Nosaltres provenim de les místiques, de les revolucionàries, de les beguines, de les princeses amb veu pròpia. La nostra poesia fa olor de matriarcat. Mentre som joves les dones poetes, si som afavorides per la bellesa de la carn, gaudim , si els sabem i volem aprofitar, d'innumerables endolls i facilitats per accedir a una certa fama; sobretot si els popes del moment fixen els seus ulls de falcó sobre la nostra carn desitjable. Si els adulem i som adulades per ells, arribarem al cim de la fama del moment.
Si pel contrari menyspreem el llit del poeta, la nostra ascenció es tornarà molt difícil, extremadament complicada. i si gosem menysprear-lo, ell mateix farà que les nostres dificultats s'accentuïn tant que ens haguem de comvertir en Dones Tantàliques.
Aquest triangle de què parlo és tan vigent que dones que es declaren obertament imparcials en els judicis literaris, acaben reproduint-lo, primant sempre la presència dels homes a les seves cròniques, programes, festivals, etc.. Tanta és la força que l'esquema té per reproduir-se en nosaltes mateixes i en els nostres actes, si no en som conscients. És també la resposta a allò que demana la societat i al fet que parlar d'allò que es coneix molt, dóna prestigi a qui en parla i al mitjà triat.
Per contra hi ha guanys en rebre aquest tracte que es dispensa a les dones poetes: rarament una dona, si no és ja estúpida en se, arribarà al grau de miserabilitat d'algunes icones artístiques masculines ( em refereixo a qualsevol dels camps artístics); tampoc se sentirà deïficada mai, i haurà de servar de manera natural una certa senzillesa i un desig de millorar permanent.

dimarts, 14 de juny de 2011

DEDONES


Hi ha dones, donetes, donasses, donarres i donotes.
I també hi ha superdones, megadones, infradones, mandones i maredones (aquestes fan virgueries no amb les pilotes, sinó amb les popes).
Després existeix la branca verinosa de les belladones, les malesdones, les donesputes, les putadones, les manipulandones i les marimandones.
Ja en el regne vegetal trobem, com no, les dones d'aigua, les de gel, les de foc, les d'aire, de boira, de xim-xim- de maregassa i de maretul... i les de molsa i les de palmera; i les bledes i les figaflors.
No és pas un assumpte fàcil de classificar, una dona!

Una repetició genial, necessitem.


Porto anys i anys llegint imatges simbolistes als poemes dels molts dels meus companys contemporanis: alguns amb la influència dels simbolisme i de tots els moviments successors del dadà, d'altres amb la influència d'un cert realisme quotidià, segurament amb l'intent d'apropar el discurs poètic a la quotidianitat de la vida. Els uns i els altres, em semblen tot sovint molt pesats, segurament perquè són camps tan tritllats que llaurar sobre tantes llaurades en una terra tan castigada per la producció, és un esforç titànic. Jo mateixa uso de vegades aquestes maneres de poetitzar, malgrat les grans reserves sobre elles de què em proveeix el pensament quan de lluny me les miro.
Sembla com si estigués tot dit,(-em dic-) però segurament l'únic que passa és que es necessita algú amb la genialitat de poder canviar un punt de vista que es manté petri des de fa uns 150 anys.
De fet els grans canvis literaris són canvis de punt de vista. Canvis gairebé d'ull!
El punt de vista fa que la mateixa metàfora, la mateixa imatge deixi de ser un tòpic i torni a dir.
Perquè és això: tots els poemes em semblen ecos de poemes que ja he sentit moltes vegades abans.

diumenge, 8 de maig de 2011

POESIA FONÈTICA

Segurament la poesia fonètica, més enllà de tota la parafernàlia que l'acompanya ( inclosa aquesta malhaurada pallassització dels fonemes dalt dels escenaris i dins de les televisions que pot veure tothom!), tingui com a base l'evidència del joc que signifiquen totes i cadascuna de les llengües del món; i posi, al mateix temps, en tela de judici el sense sentit del sentit primer i últim que permet viure i relacionar-se als homes; és a dir de la lengua, de la parla.
Molt probablement els primers trets poètico-fonètics anessin per aquí...

diumenge, 1 de maig de 2011

GASTROENTERITIS LITERÀRIA

Els pútrids protozous i bacteris literaris amb la seva autopublicitat i el seu autobombo insuflat d'una tendresa que em regira el cerebèlum fins a l'extenuació, m'han acabat produint una gran

CAGARINA
literària

Ergo, em fa mal l'ull de veure tanta putridesa atenyent els més alts estrats de la fama i la canocizitat aberrant de les galàxies gutemberg i google.
em produeix vòmits metafísics, metafòrics i onomatopeics com aquest d'ara

agggggggggggggggggggggggggggggGGGGGGGGGGGGGGGGGGgg

i més

CAGARINESSSS canòniques ( de cànon o ca et dik ca no, ca non) i CAGARINES magnífiquesss ( no de 50 sinó de 50.000!!)...

Aquesta desfeta de l'intestí de la ment només me la cura algun lenitiu o anti-idiòtic dels de tota la vida, Ajmathova, Sant Joan de la Creu, Català, rodoreda, Kavafis, Homer...

Gràcies Avis!

dissabte, 30 d’abril de 2011

LA GRAN MAMADA VERSUS EL PUR IDEALISME

De vegades la vergonya literària aliena m'omple fins que es vessa en escrits com aquest.

Això no només em passa llegint el suplement de cultura dels diaris i veient les aberracions i les normes de mal gust que certs nababs literaris hi posen en circul.lació i la gran mamada que es desprén de molts dels articles dels seus crítics.
En aquestos moments penso que la Literaruta importa poc, i que com algú diu la literatura no existeix sinó només els artistes que la fan.
Però jo sóc, senyors, senyores, senyorets, senyoretes i inclassificables, Idealista fins al moll.

Jo crec en el valor del poema,de l'escrit... d'una manera realista tan pràctica com crec fins al punt d'asseure-m'hi, en una cadira.

A això anomeno jo PUR IDEALISME.

dimecres, 27 d’abril de 2011

De futbol i d'altres supervivències.

Avui és la gran confrontació.
L'excessiva tensió de la crisi i de l'atur esclata al pati de cases en forma de crits esportius. La tensió d'una societat on els rics cada cop són més rics, els bancs més bancs i nosaltres, els pobres, les masses, tornem a retirar-nos a les estances on solíem abans estar-nos i a ser cada vegada més pobres; aquesta tensió rabiosa es fa crit paorós de victòria o de derrota al pati de cases, com si les veus poguessin aterrar parets i murs.
I així esclata la insatisfacció. Tremenda.
Fa por de sentir-la avançar, sense moderació i tan segura d'ella mateixa. Arrasant. Com mil tancs.
Però mentre el meu món creu que això és una confrontació civilitzada de partidismes varis, una expressió d'esportivitat, la meva gossa que sap que no, tremola i em busca i s'arrauleix contra mi.
Jo també la busco. FAig veure que no tinc por, però ella sap que sí.
Imagino aquesta força cega i destructiva esclatant sense futbols o tenis o bàsquets.
Imagino la guerra civil dels avis.
La imagino real.
La sé real.
Saber és un altre tipus de supervivència.

dijous, 21 d’abril de 2011

Avui ha fet un dia de vent inclement, excessiu. Els carrers de la platja començaven a tenir petites dunes d'un sorra d'un pàl.lid daurat. La mar onejava embravida, fera. Els arbres es movien impulsats per l'embat dels corrents i alguns ocells jugaven a deixar-se portar per la força de la natura, con si el vol fos un èxtasi, i no un aprenentatge i un esforç.
De totes les primaveres que ja porto viscudes, aquesta és una de les més singulars, la que potser fa més honor al seu nom mudable, capriciós i ple d'inestabilitat.

dimarts, 1 de març de 2011

poema 1

LLum

Si jo per a mi mateixa
estigués en diferents realitats
a la vegada,
seria com la llum
un recorregut inahaprensible,
però conscient.