dimecres, 22 de setembre de 2010

Marges literaris

Cada dia em sento més lluny de l'estressant món de l'escalada literària. El veig des de les vores, veig com esdevé tan bla i fatu com una bombolla enorme que baixés per una sèquia lleidatana. Tinc ganes de deixar fins i tot les vores. Tinc ganes de no veure-hi navegant els repel.lents cadàvers de l'adjectiu Gran. Tot és gran i enorme en aquesta davallada de les aigües literàries cap al nores, amb la resta de les coses de la vida.
Les vores m'infecten de grandeses corruptes. I em detesto quan sóc així de miserable.
M'amago a la casa que hi ha sota la lluna. És de canya i fang, feta per petites mans humanes.
La realitat és petita.
Ve la nit i se sent l'aigua que corre cap al seu destí.
L'aigua sí que és gran. Com la lluna.
Sóc a dins. Hi sóc.
Amb d'altres.
Ningú en surt ni per veure si hi ha lluna.
On els marges?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada