dimarts, 31 d’agost de 2010

DIS CURS

Gitanos i gitanes del món:

naltres, junts, podem fer-ho.. No sabem el que...però PODEM FER-HO!

dilluns, 30 d’agost de 2010

diplomàcia

la diplomàcia és com els diplodocus... un dinosauri que ha d'existir ni que sigui a la memòria.

Jo no en tinc gens.

Però potser en tenia abans de néixer.. en aquells temps...

dissabte, 28 d’agost de 2010

Ñ

L'últim home tenia una casa preciosa: tres plantes, a les quals s'accedia des del carrer major del poble, sotataulada i un jardí encarat al Nord. La casa no feia gaire per a mi, però he d'admetre que era una casa preciosa, així i tot quan vam trencar no em va costar gaire acceptar que ja no viuria més allí, en aquella casa tan preciosa. Al contrari, em va resultar un descans saber que viuria en qualsevol altra banda.
La gent es va entristir quan els vaig comunicar que ja no m'estaria més en aquell indret paradisíac , sobretot perquè trobaven que tornaria a ser la neuròtica mig angoixada d'abans i també perquè els agradava venir-me a veure en un lloc realment tan magnífic.
Es va entristir la gent de saber-ho sí, però així i tot, la tristesa no els va privar de fer-me saber quatre coses del propietari que adés s'havien callat per respecte a mi, i perquè la situació viscuda en aquell moment del meu passat no s'ho mereixia.
No els va privar de fer-m'ho saber, com l'exemple fatídic que va explicar una noia anglesa, amiga d'un amic meu alemany, que havia vingut a visitar-nos, la qual apremiada per una micció inapelable i imminent va voler entrar en un dels dos excusats de la tercera planta.
Va ser llavors quan l'amo de la casa, li va dir que no, que allí no, i - sempre somrient-, la va fer anar a l'altre bany, tan emmirallat, i que tenia una banyera rodona enorme al fons, sobre una tarimeta de marbre blanc i vetejat.
La noia anglesa arrufava nas i pensament tot argumentant com li desplaïa un ésser tan preocupat per tal que els altres veiessin la seva mitja riquesa. Sentencià que no li havia agradat l'amo d'aquella tan magnífica casa que, malgrat tot, afegí, li havia semblat com un museu: una casa rígida i sense vida.
L'anglesa, que s'havia acabat de separar, veia en els homes màscares monstruoses, i jo, amb el daltabaix viscut , ni en aquell moment, ni més endavant no vaig recordar que el bany on ella pretenia entrar feia una olor insuportable a letrines a causa d'algun problema al desguàs que mentre jo vivia allí no vam poder ni saber pas dissipar.
Si l'home no hagués pensat en el benestar de la noia anglesa i li hagués deixat olorar aquell aroma d'excrements segurament no hauria quedat tan fatal. O si jo hagués pogut recordar-ho, però com que no vaig poder, allí quedà brillant i impol.luta la sentència adjudicada per la visitant anglesa i recolzada per l'evidència d'un malentès.
Fou aquest fet puntual el que va caracteritzar l'home com un ésser només preocupat per la façana de les coses.
Sobre l'home, la gent em va dir moltes altres coses que ni relataré. Mai hagués pensat que vivia amb un ésser tan ple de suposats ,i entrevistos de lluny, defectes.
Ni tampoc que visqués en una casa tan preciosa. O que aquelles parets que acotaven la privacitat de l'espai impactessin tant als altres. Fossin tan significatives per a la major part d'éssers que m'envoltaven.
En canvi a mi aquelles parets no m'importaven. És més, fins i tot m'agradava deixar-les lluny de mi, fer-les fora dels límits de la meva intimitat.
Sé que a la major part de gent aquest pensament meu l'estranyaria. Però no les trobava gens a faltar.
En canvi trobava a faltar l'home.
I això que no era el que es diu un home preciós.
Però me l'estimava.

divendres, 27 d’agost de 2010

la religió em sembla un impuls tan físic per a la humanitat com la pròpia sexualitat..............
Benvinguts a la Gitaneria!