diumenge, 20 de gener de 2013

Ara toca llegir XXZzzzzzzzzzzzzz
 
Estic llegint XXZzzzzzz....
Em dic que llegir XXZzzzzz és com veure una pel.lícula d'Antena 3, després d'haver dinat, sense res a fer urgent, amb aquella sensació digestiva a la panxa.
Així vaig fent amb la lectura de XXzzzzz
La mires fins a la fi, perquè és distreta i de vegades fins i tot divertida, passes una estoneta alienada del món, pots permetre't desconnectar (de fet mai t'has connectat del tot) i quan canvies de canal, o sigui, tanques les portades del llibre i el deixes a la prestatgeria, te n'adones que estàs igual que si no l'haguessis llegit. No t'ha aportat res.
LLegir XXZzzzzz ha estat com quan coneixes una persona en una estació amb qui parles, rius i dius "però que maja",i ja mai de la vida hi tornes a pensar ni a recordar-te'n. Ni t'ha aportat ni t'aportarà res.
O quan te'n vas al llit amb un paio en plena borratxera i tot és meravellós de tant que heu begut, però de fet no els busques ni tens intenció d'estar-hi mai més...
Hi ha tantes coses que em recorden a llegir XXZzzzzz...!!
El curiós del llibre de XXZzzzzzzz és que la història parla d'algú que escriu per guanyar-se la vida. I la protagonista del llibre explica que llibres com els que ella escriu la fan vomitar... (¿Haurà vomitat molt XXZzzzz rellegint-se en les proves abans d'editar? S'haurà tornat addicte de l'Alka Seltzer o de l'Omeprazol??).  Podria ser que l'autor del llibre, se n'estigués enfotent d'ell mateix en una pirueta cínica i francament lúcida? No ho podríem afirmar.
LLegir XXZzzzz em desperta la vena càustica.
Sigui com sigui el llibre apunta maneres a les llistes de llibres supervendes i ja va per la segona edició,segurament apuntalada per la fama mediatiqueta de l'autor. Igual el veurem a els llistes dels més venuts dels diaris!!
Tot pot passar.
Si una cosa bona té LLegir XXZzzzzz, és que de la mateixa manera que el menjar bassura et fa desitjar un bon menjar,  llegir XXZzzzz et fa desitjar i pensar en bona literatura. Te n'afaga unes ganes!! Com, per exemple, Llull o Bauçà que mai, -em dic-,  els pobres, han acabat venent ni una edició sencera de cap obra seva, si no és que el govern ha comprat bona part de l'edició a l'editorial xingona de l'amiguet i els ha enviat i regalat a les biblioteques.
El dia que LLull sigui supervendes, haurà passat que els pols terrestres han fet una volta acrobàtica dins l'univers i el cervell humà s'ha reisntal.lat.
Mentrestant.. XXZzzzzzzz
 
 

dijous, 17 de gener de 2013

LLEGINT LECDURES
 
LLegeixo un llibre que podríem anomenar de memòries literàries. Tot correcte. Pulit. La prosa llisca per l'ull, tranquil.lament, sense gaires sobresalts. Em fa entrar en una mena de sopor. És un sopor agradable. Sense ensurts, que va lliscant. I vaig llegint noms, vaig llegint els noms de sempre em dic. Els de sempre,com sempre...I dient-me això em desperto i em pregunto si no hi ha més escriptors que els 40 o 60 que sempre s'estan repetint... a saber: Dante, Rilke, Holderlin, Pavese, i els altres arxirepetits fins a l'extenuació. Aquest ramadisme literari del memorialista em fa deixar el llibre i el seu sopor que em transportava a 100 anys enrere... Que , per cert: Res ha canviat que els llibres de memòries continuen éssent igual que eren aleshores??
Tanco el llibre.
I l'emprenc amb un llibre de poemes. Rimat. El mateix sopor. Aquells finals de poemes que volen ser un cop de puny i no són més que un munyó de carn que penja del vers i es bamboleja envoltat de mosques.  Els finals dels poemes requereixen habilitat i força espiritual extrema. Passo full i em fixo em la dedicatòria. Penso: què hi fot aquest trepa aquí, també s'ha dedicat a llepar-li l'anus a aquest? Fullejo totes les dedicatòries. No n'hi ha ni una a una persona desconeguda.. no sé...a la carnissera del barri ..a la tieta Lola. Totes són a gent "famoseta". Són dedicatòries que enalteixen qui les fa, enaltint al mateix temps, els qui són anomenats. Em peles la poma i jo et pelo el plàtan. Cercles tancats.
Tanco, tanco.
Que jo també en sé de tancar!
Hi així anem fent païset i cultura, paisa!


diumenge, 6 de gener de 2013

UNA NIT DE KAVAFIS I CAMBRA DE LA TARDOR DE FERRATER.

LLegint el pròleg que Alexis E .Solà dedica a la traducció que Riba fa de la poesia de Kavafis, més enllà de les explicacions que Solà dóna entorn dels problemes morals que devien de significar els versos voluptuosos de l'alexandrí i de les comparances, amb intencions clarament laudatòries, que executa entre la traducció de Riba i d'altres traduccions de Kavafis a altres llengües; hi ha -sobretot- una dada que em crida poderosament l'atenció i és el fet que fos Gabriel Ferrater qui empenyés el mestre Riba a traduir les poesies de l'alexandrí. I és per això que quan, ara fa no res, rellegint un dels poemes de Kavafis, me n'he adonat d'on surtia una de les poesies més famoses de Ferrater: la de Cambra de la Tardor.Sortia del poema "Una nit" de Kavafis..La situació relatada és la mateixa: El record d'una cambra del passat: una cambra on jeia amb  l'amant i on se sentien al carrer les veus dels obrers. La coincidència em fascina. No per res: tots dos poemes són genials, sinó pel fet que de sobte me n'adono que Ferrater té una actitud, i sobretot un to confessional i melangiós,-absolutament melangiós- idèntic a Kavafis. És llavors quan busco i trobo que ja havien esmentat la semblança entre tots dos poemes Macià i Perpìnyà, fa anys, en el seu llibre sobre Ferrater. És més, per ells sé que Ferrater va conèixer Konstantinos a través de les traduccions franceses de Yourcenar i Dimaras ( entre el 1944 i el 1958). Tenint en compte que Gabriel va escriure la seva obra entre 1958 i 1969, les dades canten. Intueixo que la influència és més forta del que pogués semblar a primera vista.
Ara em fa somriure la casualitat que comencés a llegir Ferrater al mateix temps que començava a llegir Kavafis, cap al 1979-80. La casualitat (en tot)cada cop em sembla menys casualitat...

**Us deixo aquí  els poemes de Kavafis i de Ferrater, per tal que pogueu gaudir-ne i dir-me què us en sembla. Bons Reixos d'Orient.






 

 






 
UNA NIT de  Kavafis.
 
La cambra era vulgar i miserable,
oculta als dalts de la taverna equívoca.
Per la finestra es veia el carreró estret
i brut.Arribaven, de baix
les veus d'uns quants obrers
que jugaven a cartes i reien.

I allí,damunt el llit plebeu i humil,
vaig obtenir el cos de l'amor, vaig tenir els llavis
sensuals i rosats de l'embriagament-
rosats d'un embriagament tan fort que, fins i tot
ara que escric, passats tants anys!,


a casa, sol, torno a embriagar-me'n.
( Versió de Joan Ferrater, amb alguna esmena)








CAMBRA DE LA TARDOR  de Ferrater







La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
          no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
          trenta-set horitzons rectes i prims,
          però el cor els oblida. Sense enyor
          se'ns va morint la llum, que era color
         de mel, i ara és color d'olor de poma.
         Que lent el món, que lent el món, que lenta
          la pena per les hores que se'n van
          de pressa. Digues, te'n recordaràs
           d'aquesta cambra?


          "Me l'estimo molt.
           Aquelles veus d'obrer, Què són?
                                        Paletes:
           manca una casa a la mançana.
                                    Canten
           i avui no els sento. Criden, riuen.
           i avui que callen se'm fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
          les fulles dels meus besos van colgant
          els recers del teu cos, i mentre oblides
          les fulles altes de l'estiu, els dies
          oberts i sense besos, ben al fons
          el cos recorda: encara
           tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
 





diumenge, 16 de desembre de 2012



LITERATURA BLANDI BLUB ( o blandiblú)

Avui pensava.. doncs també podries fer elogis als teus coetanis, però...és que hi ha tanta feina en el bàndol contrari... La patologia Diogènica arramba amb muntanyes de detritus literaris i ara mateix no hi ha qui entri en aquesta vivenda horrenda de la Misericòrdia. Per això, no faré avui tampoc elogis. Si bé tampoc em carregaré les coses, sense anàlisi. Buscaré trobar el moll de l'os.. si bé el tema d'avui d'os, no en té. Quin os ha de tenir la literatura Blandi Bup, si es tova, llefiscosa i s'empega als ulls de qui la llegeix? Plora? Plora llegint aquests versos blandi blup? No és sentiment, no, pobrissona:és irritació, senyora.
Bé, tornem a l'análisi.. Afagem uns versos a l'atzar (last zar).. E le voilà:
Les finestres de nit, amb la llum groga,
són ulls voltats pel rímel de l'asfalt.
Analitzem-los.
La imatge es dreça davant nostre com un asfalt gris, que encara no s'ha eixugat i que per tant és negre i com a negre és rimmel i el rimmel envolta uns ulls que no són ulls sinó finestes que tenen la llum groga ( deu ser a causa de ser bombetes de l'antigor, o de baix consum). I clar són de nit, precisament perquè, si no, no es veuria la llum.
Arribats en aquesta pu(n)ta d'anàlisi, els versos del poeta abledat (sinònim de nar per casa de llorejat), són versos de consistència blandiblú,o sigui versos tous. Fem una imitació blandiblú del poema:
Les portes del dia, amb la llum negra,
són caps de mula voltats per les mosques colloneres.
Veiem com l'hem millorat. És impossible empitjorar un poema blandiblú. Impossible!Aquesta és una de les característiques que volia destacar. L'altra, el xof-xof, la mol.lície, la blanor, la mollesa...  M'he explicat!. Ara bé, siguem condescendents amb els nostres poetes de tals característiques. No cal que els duguem a cremar la nit de Sant Joan a la foguera ( i tan bé que cremarien, recarai! ). Però no, tinguem-los allí, per si tenim un dia tou, o per aquella tauleta que sempre coixeja. Siguem generosos.
Que no sigui dit, de nosaltres.


dissabte, 15 de desembre de 2012


PUTRE-  FACCIÓ..O la facció dels pútrids.

         Deia que un altre dia ho explicaria i avui estic gitana. Així que avui ho explicaré amb exemples...Imagineu.... Imagineu... Uns escriptors putrefactes al sud d'Itàlia ( per posar un exemple)... Volen fer un congrès i criden escriptors estrangers... Són escriptors dolentíssims, però amb molt bones influències, amb contactes... ( com les putes) ¿Qui portaran? ¿Grans escriptors? No pas... Portaran parents seus, per no desentornar... Portaran escriptors putrefactes... Faran actes grandiloqüents per a quatre babaus que s'ho creuran.. quin teatret, tu! Cobraran i seran atesos en hotels i restaurants cars. I tindran crítics putrefactes que també exerciran d'escriptors putrefactes. Dos en un. Quin barregim-barrejam!  I així es traduiran els uns als altres. I s'adularan els uns als altres...Jo et faig la pilota a tu i tu me la fas a mi. boing. boing. En minúscules. Alguna vegada es colarà algun escriptor bo.. com una raresa. Una raresa que anirà passant, d'any en any o de dos anys en dos. El "Raret". El raret serà el bo.
Els putrefactes de Dalí
            Imagineu ara el món. Traduint quilos de putrefactes. Somrient, en diplomàcies vàries i en literatures esquifides. Perdent energies de traductors que tradueixen pura merda, la vessen d'una llengua a l'altra. I els crítics putrefactes d'altres llengües els aplaudeixen, de manera que generen també un gust putrefacte que incuba futurs escriptors putrefactes...I ja tenim una massa de públic putrefacte disposta a comprar...
Imagineu? Quin gran negoci per als putrefactes!!
És ciència ficció, no cal dir-ho!!

dimarts, 11 de desembre de 2012

Ell es dedica a atacar aquell escriptor que sobresurt i és elogiat.
Si mires els seus escrits i els llegeixes i busques la lògica,te n'adonaràs que no n'hi ha cap.
Ell junta cites i més cites i noms estrangers, i noms de prestigi. Però no hi ha res més. Faramalla per fer focs artificials i amagar el buit d'un pensament propi.
Ell es creu un Déu literari, Si pogués es faria adorar. Faria sacrificar víctimes.
Com que no pot, de moment busca altres aspirants a semidéus que li facin la gara-gara i entre tots creen un monstruós espectacle, on l'elogiat, el virtuós, el savi sempre és Ell.
Si pot obtenir qualsevol cosa de l'escriptor adorat del moment, l'obté.. robant-la, esquilmant-la, de qualsevol manera no-legal, ferint, estupre, frau. Així, després amb el botí, es mostra, es passeja, i diu,tímid,com qui no vol: Em pertany. I somriu com un angelet.
Si t'ataca... Si llegeixes els seus escrits i t'ataca... Si perd el temps a criticar-te ...és que finalment el teu entorn et considera algú.
Però el pitjor de tot és la seva maldat.
Una maldat en forma de nen carinyós que t'estima i et fa pessics a la galtona. Galindaines, moixanetes, magarufes...
Però ell no és cap nen, En menys de deu anys ja entrarà en el camí dels vells.
Així enganya.
Tots els dimonis, ja ho deia Verdaguer, són a la terra.
 
 

dijous, 6 de desembre de 2012

CLAU

"Avui, fins i tot et trobo sexi!"
   Un dia em va dir, després de molts i molts de veure'm. "Avui fins i tot et trobo sexi", paraules que em van molestar molt. Era quan ja no estava casada, i  corria pels llocs de l'ambient amb un home que estava com una xota, però que m'agradava molt.... "Avui fins i tot et trobo sexi", va dir, Quin idiota!
    Tanmateix, la major part d'homes del món literari eren així, tal i com els recordo. Arribaves als congressos, a les trobades, i et valoraven pel teu sexi, o sigui: pel calents que arribaves a posar-los. Això et feia sortir ràpidament a les crítiques, a les citacions, arreu... No els teus escrits, sinó això. Perquè si no t'hi trobaven, eres com un fantasma que passaves al seu costat. I paties amb uns escrits que , evidentment, no es llegiria mai ningú. I quan aquell escriptoret.critiquet o el que fos em va dir allò, era com si m'hagués dit que havia descobert la meva escriptura!!. I jo, enlloc d'obrir-me d'orelles i somriure-li,  devia de mirar-lo amb sorpresa i menyspreu contingut. I, evidentment, no li vaig fer cap cas. Fet puntual que he pagat al llarg dels anys, ( i continuo pagant) perquè per més que va escriure i escriu articles i apareix sense aturall arreu, mai dels mais m'ha ni mencionat. Que en el quilomètric desplegat de frases que ha anat generant.. mai dels mais ha sortit ni el meu nom, ni de trascantó. I això que em va trobar sexi, el gamarús!
Se li devia quedar clavat.
Que ja sabem que el clau que no es va fer, pica.
Doncs au, via fora!
.
 
.