¿Qui no ha tingut vergonya, una vergonya íntima, una mena de pudor, de por, d'incomoditat, d'inseguretat absoluta cada cop que les seves paraules fetes poesia o prosa, arribaven a la gent?
I encara més si arribaven a la despietada, cruel i teatral canilla literària...
Sempre que he publicat m'he sentit així, incòmoda, insegura, amb ganes d'amagar-me... de desaparèixer, de ser introbable...
L'experiència no m'ajuda i ara torno a trobar-me així, amb el nou llibre a les mans...
Hauré d'aprendré a serenar la meva insatisfacció interna...i insaciable.
Hauré de tornar a dissimular la meva immensa torbació en exposar-me novament coberta per l'art davant de vosaltres.... i buscar l'aprovació, com qui busca ser perdonada per mostrar-se així.
Comprenc i entenc aquest sentiment.Em sol passar cada vegada que inauguro una exposició,però al capdavall aquesta vergonya és un estat inútil.Acabarem fent el que hagi de succeïr,amb influència o sense.Ho dic humilment,moltes vegades acabo a la barra del bar bevent cervesa,cap cot,reflexionant i per sort,em perdo.
ResponElimina