LLEGINT LECDURES

 

LLegeixo un llibre que podríem anomenar de memòries literàries. Tot correcte. Pulit. La prosa llisca per l'ull, tranquil.lament, sense gaires sobresalts. Em fa entrar en una mena de sopor. És un sopor agradable. Sense ensurts, que va lliscant. I vaig llegint noms, vaig llegint els noms de sempre em dic. Els de sempre,com sempre...I dient-me això em desperto i em pregunto si no hi ha més escriptors que els 40 o 60 que sempre s'estan repetint... a saber: Dante, Rilke, Holderlin, Pavese, i els altres arxirepetits fins a l'extenuació. Aquest ramadisme literari del memorialista em fa deixar el llibre i el seu sopor que em transportava a 100 anys enrere... Que , per cert: Res ha canviat que els llibres de memòries continuen éssent igual que eren aleshores??

Tanco el llibre.

I l'emprenc amb un llibre de poemes. Rimat. El mateix sopor. Aquells finals de poemes que volen ser un cop de puny i no són més que un munyó de carn que penja del vers i es bamboleja envoltat de mosques.  Els finals dels poemes requereixen habilitat i força espiritual extrema. Passo full i em fixo em la dedicatòria. Penso: què hi fot aquest trepa aquí, també s'ha dedicat a llepar-li l'anus a aquest? Fullejo totes les dedicatòries. No n'hi ha ni una a una persona desconeguda.. no sé...a la carnissera del barri ..a la tieta Lola. Totes són a gent "famoseta". Són dedicatòries que enalteixen qui les fa, enaltint al mateix temps, els qui són anomenats. Em peles la poma i jo et pelo el plàtan. Cercles tancats.

Tanco, tanco.

Que jo també en sé de tancar!

Hi així anem fent païset i cultura, paisa!