diumenge, 6 de gener de 2013

UNA NIT DE KAVAFIS I CAMBRA DE LA TARDOR DE FERRATER.

LLegint el pròleg que Alexis E .Solà dedica a la traducció que Riba fa de la poesia de Kavafis, més enllà de les explicacions que Solà dóna entorn dels problemes morals que devien de significar els versos voluptuosos de l'alexandrí i de les comparances, amb intencions clarament laudatòries, que executa entre la traducció de Riba i d'altres traduccions de Kavafis a altres llengües; hi ha -sobretot- una dada que em crida poderosament l'atenció i és el fet que fos Gabriel Ferrater qui empenyés el mestre Riba a traduir les poesies de l'alexandrí. I és per això que quan, ara fa no res, rellegint un dels poemes de Kavafis, me n'he adonat d'on surtia una de les poesies més famoses de Ferrater: la de Cambra de la Tardor.Sortia del poema "Una nit" de Kavafis..La situació relatada és la mateixa: El record d'una cambra del passat: una cambra on jeia amb  l'amant i on se sentien al carrer les veus dels obrers. La coincidència em fascina. No per res: tots dos poemes són genials, sinó pel fet que de sobte me n'adono que Ferrater té una actitud, i sobretot un to confessional i melangiós,-absolutament melangiós- idèntic a Kavafis. És llavors quan busco i trobo que ja havien esmentat la semblança entre tots dos poemes Macià i Perpìnyà, fa anys, en el seu llibre sobre Ferrater. És més, per ells sé que Ferrater va conèixer Konstantinos a través de les traduccions franceses de Yourcenar i Dimaras ( entre el 1944 i el 1958). Tenint en compte que Gabriel va escriure la seva obra entre 1958 i 1969, les dades canten. Intueixo que la influència és més forta del que pogués semblar a primera vista.
Ara em fa somriure la casualitat que comencés a llegir Ferrater al mateix temps que començava a llegir Kavafis, cap al 1979-80. La casualitat (en tot)cada cop em sembla menys casualitat...

**Us deixo aquí  els poemes de Kavafis i de Ferrater, per tal que pogueu gaudir-ne i dir-me què us en sembla. Bons Reixos d'Orient.






 

 






 
UNA NIT de  Kavafis.
 
La cambra era vulgar i miserable,
oculta als dalts de la taverna equívoca.
Per la finestra es veia el carreró estret
i brut.Arribaven, de baix
les veus d'uns quants obrers
que jugaven a cartes i reien.

I allí,damunt el llit plebeu i humil,
vaig obtenir el cos de l'amor, vaig tenir els llavis
sensuals i rosats de l'embriagament-
rosats d'un embriagament tan fort que, fins i tot
ara que escric, passats tants anys!,


a casa, sol, torno a embriagar-me'n.
( Versió de Joan Ferrater, amb alguna esmena)








CAMBRA DE LA TARDOR  de Ferrater







La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
          no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
          trenta-set horitzons rectes i prims,
          però el cor els oblida. Sense enyor
          se'ns va morint la llum, que era color
         de mel, i ara és color d'olor de poma.
         Que lent el món, que lent el món, que lenta
          la pena per les hores que se'n van
          de pressa. Digues, te'n recordaràs
           d'aquesta cambra?


          "Me l'estimo molt.
           Aquelles veus d'obrer, Què són?
                                        Paletes:
           manca una casa a la mançana.
                                    Canten
           i avui no els sento. Criden, riuen.
           i avui que callen se'm fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
          les fulles dels meus besos van colgant
          els recers del teu cos, i mentre oblides
          les fulles altes de l'estiu, els dies
          oberts i sense besos, ben al fons
          el cos recorda: encara
           tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
 





1 comentari:

  1. Imagineu que fos ella l'única que no recordés aquesta cambra tan i tan recordada!!!
    Aquest COS MIG DEL SOL MIG DE LA LLUNA ens va encisar!

    ResponElimina