POLS FERRATER.

Estem de sort: tot i el panorama moltes vegades miserable, mediocre i infulat en què converteixen la nostra literatura (1) els nostres popes, els nostres crítics, els nostres editors i em temo molt que nosaltres mateixos, hi ha perles que no passen. Ho dic perquè ara fa poc es va celebrar a LLeida el congrès Ferrater, al qual havia d'acudir, però no vaig poder per culpa d'un microbi que vaig agafar a la mateixa LLeida.

Com és possible que LLeida no em deixés anar a LLeida?

Em vaig perdre la boira i l'empedrat i el riu i el turó i tantes coses. Però sobretot aquelles veus joves que sempre, sempre dins de pedres, les de l'antic seminari, les del nou teatre de l'antic escorxador, les pedres amigues i poroses, que van deixar -en un gest insòlit per a una pedra. que les veus  parlaren per i amb i des de Ferrater.  I que es trenessin amb les altres veus de ciutat i els sorolls nocturns de l'hivern o la vida ensopida, en crisi i embufandada del dia. Veus que digueren que Ferrater ,que és mort, és més viu que mai i que en canvi que tants que viuegen són només morts.

Viuejar és fer veure que s'està viu o viure movent la cua com un capgros?

I Ferrater és viu i NO perquè ho diguin els manuals de literatura, sinó pels seus versos. Que puc llegir amb el mateix plaer ara, passats ben bé 30 anys i escaig.

No tot és femer dins de la Masia.

Ferrater guanya els dies.

El  poeta Rodolfo Häsler em va explicar com de petit passava per davant d'un bar de Sant Cugat del Vallès, on sovint es trobava en Ferrater amb els seus alumnes, que parlava molt irritat i deixava anar cada dos per tres: " Collons! Collons!". Aquesta anècdota, que comparteixo amb vosaltres, no sé per què m'agrada tant.

(1) Molt em crec que això mateix passa a totes les literatures, un altre dia explicaré per què m'ho sembla...