LITERATURA BLANDI BLUB ( o blandiblú)

Avui pensava.. doncs també podries fer elogis als teus coetanis, però...és que hi ha tanta feina en el bàndol contrari... La patologia Diogènica arramba amb muntanyes de detritus literaris i ara mateix no hi ha qui entri en aquesta vivenda horrenda de la Misericòrdia. Per això, no faré avui tampoc elogis. Si bé tampoc em carregaré les coses, sense anàlisi. Buscaré trobar el moll de l'os.. si bé el tema d'avui d'os, no en té. Quin os ha de tenir la literatura Blandi Bup, si es tova, llefiscosa i s'empega als ulls de qui la llegeix? Plora? Plora llegint aquests versos blandi blup? No és sentiment, no, pobrissona:és irritació, senyora.

Bé, tornem a l'análisi.. Afagem uns versos a l'atzar (last zar).. E le voilà:

Les finestres de nit, amb la llum groga,
són ulls voltats pel rímel de l'asfalt.

Analitzem-los.

La imatge es dreça davant nostre com un asfalt gris, que encara no s'ha eixugat i que per tant és negre i com a negre és rimmel i el rimmel envolta uns ulls que no són ulls sinó finestes que tenen la llum groga ( deu ser a causa de ser bombetes de l'antigor, o de baix consum). I clar són de nit, precisament perquè, si no, no es veuria la llum.

Arribats en aquesta pu(n)ta d'anàlisi, els versos del poeta abledat (sinònim de nar per casa de llorejat), són versos de consistència blandiblú,o sigui versos tous. Fem una imitació blandiblú del poema:

Les portes del dia, amb la llum negra,

són caps de mula voltats per les mosques colloneres.

Veiem com l'hem millorat. És impossible empitjorar un poema blandiblú. Impossible!Aquesta és una de les característiques que volia destacar. L'altra, el xof-xof, la mol.lície, la blanor, la mollesa...  M'he explicat!. Ara bé, siguem condescendents amb els nostres poetes de tals característiques. No cal que els duguem a cremar la nit de Sant Joan a la foguera ( i tan bé que cremarien, recarai! ). Però no, tinguem-los allí, per si tenim un dia tou, o per aquella tauleta que sempre coixeja. Siguem generosos.
Que no sigui dit, de nosaltres.

PUTRE-  FACCIÓ..O la facció dels pútrids.

         Deia que un altre dia ho explicaria i avui estic gitana. Així que avui ho explicaré amb exemples...Imagineu.... Imagineu... Uns escriptors putrefactes al sud d'Itàlia ( per posar un exemple)... Volen fer un congrès i criden escriptors estrangers... Són escriptors dolentíssims, però amb molt bones influències, amb contactes... ( com les putes) ¿Qui portaran? ¿Grans escriptors? No pas... Portaran parents seus, per no desentornar... Portaran escriptors putrefactes... Faran actes grandiloqüents per a quatre babaus que s'ho creuran.. quin teatret, tu! Cobraran i seran atesos en hotels i restaurants cars. I tindran crítics putrefactes que també exerciran d'escriptors putrefactes. Dos en un. Quin barregim-barrejam!  I així es traduiran els uns als altres. I s'adularan els uns als altres...Jo et faig la pilota a tu i tu me la fas a mi. boing. boing. En minúscules. Alguna vegada es colarà algun escriptor bo.. com una raresa. Una raresa que anirà passant, d'any en any o de dos anys en dos. El "Raret". El raret serà el bo.

Els putrefactes de Dalí

            Imagineu ara el món. Traduint quilos de putrefactes. Somrient, en diplomàcies vàries i en literatures esquifides. Perdent energies de traductors que tradueixen pura merda, la vessen d'una llengua a l'altra. I els crítics putrefactes d'altres llengües els aplaudeixen, de manera que generen també un gust putrefacte que incuba futurs escriptors putrefactes...I ja tenim una massa de públic putrefacte disposta a comprar...

Imagineu? Quin gran negoci per als putrefactes!!

És ciència ficció, no cal dir-ho!!

Ell es dedica a atacar aquell escriptor que sobresurt i és elogiat.

Si mires els seus escrits i els llegeixes i busques la lògica,te n'adonaràs que no n'hi ha cap.

Ell junta cites i més cites i noms estrangers, i noms de prestigi. Però no hi ha res més. Faramalla per fer focs artificials i amagar el buit d'un pensament propi.

Ell es creu un Déu literari, Si pogués es faria adorar. Faria sacrificar víctimes.

Com que no pot, de moment busca altres aspirants a semidéus que li facin la gara-gara i entre tots creen un monstruós espectacle, on l'elogiat, el virtuós, el savi sempre és Ell.

Si pot obtenir qualsevol cosa de l'escriptor adorat del moment, l'obté.. robant-la, esquilmant-la, de qualsevol manera no-legal, ferint, estupre, frau. Així, després amb el botí, es mostra, es passeja, i diu,tímid,com qui no vol: Em pertany. I somriu com un angelet.

Si t'ataca... Si llegeixes els seus escrits i t'ataca... Si perd el temps a criticar-te ...és que finalment el teu entorn et considera algú.

Però el pitjor de tot és la seva maldat.

Una maldat en forma de nen carinyós que t'estima i et fa pessics a la galtona. Galindaines, moixanetes, magarufes...

Però ell no és cap nen, En menys de deu anys ja entrarà en el camí dels vells.

Així enganya.

Tots els dimonis, ja ho deia Verdaguer, són a la terra.

 

 

CLAU

"Avui, fins i tot et trobo sexi!"

   Un dia em va dir, després de molts i molts de veure'm. "Avui fins i tot et trobo sexi", paraules que em van molestar molt. Era quan ja no estava casada, i  corria pels llocs de l'ambient amb un home que estava com una xota, però que m'agradava molt.... "Avui fins i tot et trobo sexi", va dir, Quin idiota!

    Tanmateix, la major part d'homes del món literari eren així, tal i com els recordo. Arribaves als congressos, a les trobades, i et valoraven pel teu sexi, o sigui: pel calents que arribaves a posar-los. Això et feia sortir ràpidament a les crítiques, a les citacions, arreu... No els teus escrits, sinó això. Perquè si no t'hi trobaven, eres com un fantasma que passaves al seu costat. I paties amb uns escrits que , evidentment, no es llegiria mai ningú. I quan aquell escriptoret.critiquet o el que fos em va dir allò, era com si m'hagués dit que havia descobert la meva escriptura!!. I jo, enlloc d'obrir-me d'orelles i somriure-li,  devia de mirar-lo amb sorpresa i menyspreu contingut. I, evidentment, no li vaig fer cap cas. Fet puntual que he pagat al llarg dels anys, ( i continuo pagant) perquè per més que va escriure i escriu articles i apareix sense aturall arreu, mai dels mais m'ha ni mencionat. Que en el quilomètric desplegat de frases que ha anat generant.. mai dels mais ha sortit ni el meu nom, ni de trascantó. I això que em va trobar sexi, el gamarús!
Se li devia quedar clavat.
Que ja sabem que el clau que no es va fer, pica.
Doncs au, via fora!
.

 

.

 

POLS FERRATER.

Estem de sort: tot i el panorama moltes vegades miserable, mediocre i infulat en què converteixen la nostra literatura (1) els nostres popes, els nostres crítics, els nostres editors i em temo molt que nosaltres mateixos, hi ha perles que no passen. Ho dic perquè ara fa poc es va celebrar a LLeida el congrès Ferrater, al qual havia d'acudir, però no vaig poder per culpa d'un microbi que vaig agafar a la mateixa LLeida.

Com és possible que LLeida no em deixés anar a LLeida?

Em vaig perdre la boira i l'empedrat i el riu i el turó i tantes coses. Però sobretot aquelles veus joves que sempre, sempre dins de pedres, les de l'antic seminari, les del nou teatre de l'antic escorxador, les pedres amigues i poroses, que van deixar -en un gest insòlit per a una pedra. que les veus  parlaren per i amb i des de Ferrater.  I que es trenessin amb les altres veus de ciutat i els sorolls nocturns de l'hivern o la vida ensopida, en crisi i embufandada del dia. Veus que digueren que Ferrater ,que és mort, és més viu que mai i que en canvi que tants que viuegen són només morts.

Viuejar és fer veure que s'està viu o viure movent la cua com un capgros?

I Ferrater és viu i NO perquè ho diguin els manuals de literatura, sinó pels seus versos. Que puc llegir amb el mateix plaer ara, passats ben bé 30 anys i escaig.

No tot és femer dins de la Masia.

Ferrater guanya els dies.

El  poeta Rodolfo Häsler em va explicar com de petit passava per davant d'un bar de Sant Cugat del Vallès, on sovint es trobava en Ferrater amb els seus alumnes, que parlava molt irritat i deixava anar cada dos per tres: " Collons! Collons!". Aquesta anècdota, que comparteixo amb vosaltres, no sé per què m'agrada tant.

(1) Molt em crec que això mateix passa a totes les literatures, un altre dia explicaré per què m'ho sembla...
 

De Miquel Martí i Pol a Joan Margarit. O de vallgorguina a vallmargarina.

Anys enrere no era estrany veure el Miquel Martí i Pol arreu, sempre aplaudit i aclamat per una fúria de suposats lectors fervents...Així, almenys, ho recordo en un homenatge que li van fer a l'Auditori de LLeida: érem un munt de poetam, allí, tots amb els nostres egos escarransits, alguns mofetes, declamant i ell en un racó agombolat per no sé qui, per no sé quants..el vaig mirar mentre l'auditori es posava de peu per tal de vitorejar.lo com a un torero. Per afalagar-li l'orella. I jo em vaig preguntar:¿Què deu estar pensant aquest bon home, ara que ja és gran i sap aquelles coses que Ferrater deia que sabia però que no volia dir?
Per mi aquell va ser el misteri de la vetllada.
La fama del Miquel Martí i Pol havia començat en aquella època que jo, com a adolescent, vivia a la ínclita boirosa i enigmàtica ciutat de LLeida. Estudiava al Roser, i per ser que era jove, ja era bastant repel.lent i arrufava el nas davant de moltes obres aclamades per la massa púb(l)ica. El costum em deia que allò que agradava al comú, havia d'anar a la comuna. Així que quan em trobava a totes les meues amigues adolescents( i fins i tot a alguns amics) amb el llibre "Estimada Marta" i la mirada encesa com si s'haguessin enamorat, jo tornava a entaforar el meu ésser dins de Poeta en Nueva York i les deixava passar.
De fet mai el vaig llegir.
El poeta aclamat va desaparèixer. Era un poeta de la classe baixa, un treballador.Durant un temps la plaça no la va ocupar ningú. Això de ser poeta nacional, no és pas com ser funcionari.
Però necessitem un poeta nacional, a Catalunya,  com necessiten una pubilla, un caganer i una Moreneta.

 

Així que va arribar el gran ( ho dic per ossada, amplada i alçada) Joan Margarit. I com va arribar! De la nit al dia. I del dia a la nit. Qui li va posar o si s'hi va posar ell, no ho sé. Devia ser una mica de tot. I si ara ho he recordat ha estat perquè  fa res un amic meu va fer anys i una amiga seva,seguidora fervent de l'hora del lector i qui sap si de les crítiques emmantegades de molts diaris amics, ( on de seguida es compara, sense gens de seny ni de pudor ni de criteri, els escriptors amb Homer, Shakespeare, Horaci i Cervantes), li va regalar dos ( no un, no,sinó dos-dos!) llibres del Margarit. Em vaig quedar astorada.
Passaven els anys però els gestos no canviaven. Així que jo tampoc vaig canviar el meu: vaig arrufar el nascom l'arrufava, mentre entaforava l'ésser sencer, ànima i desànima i tot, aquesta vegada dins de les poesies de Iorgos Seferis. En especial en la dels gats de Sant Nicolau.
I el  tornava a deixar passar, mentre pensava que aquesta vegada era un burgès, ben relacionat,i no un treballador del poble.
I un burgès que criticava tot allò que no s'assemblava al que ell escrivia.
I no sé per què em va saber greu aquest canvi.
Com si haguéssim davallat.
És possible?