dimecres, 1 de setembre del 2010

mon pare... U

Mentre sostenia la cullera plena de iogurt davant la boca del meu pare, olorava una sentor íntima, intensa, genealògica de podrit i mort. L'aguantava amb aquell temple meu que tohom ha envejat i odiat ensems a la vegada, però jo sabia que aquell temple era un instant del meu instint d'ésser abocat a un límit absurd per al propi pensament, sabia que, en veritat aquell temple no existia mentre els ulls de mon pare, presoners, em miraven des de dins de la carn, tancats en la seva presó etèria.
Jo no deia res. Aguantava l'embranzida d'una mandíbula que s'entestava a voler menjar la vida, amb obstinació.
La cullera ni s'abocà. Quedà mig buida i mig plena, com si fins i tot ella jugués a no voler saber on s'establien els límits.
Era evident que mon pare era dins d'aquell cos que havia estat sempre mon pare, cos, que en realitat, no era més que circumstancialment mon pare. Com l'esperit de la poma era només circumstancialment la poma.
Tot se'm revelava buit de misteri, com el ventre d'una gallina morta i deixada en un racó de l'horitzó.
El misteri volava més enllà.
El misteri era l'esperit que arriba i s'allotjava en presons temporals. Els petits jos insuflats d'egoisme i sobèrbia.
Els petits jos.
Semblava que el misteri arribava i es badava dins d'una carn, d'un comportament que el misteri de vegades trigava tota una vida, o no en tenia prou, per reconèixer-se o per conèixer-se.
El jo devia ser una invenció de la mortalitat, un reflex del temps que m'existia.
Vaig deixar la cullera dins el potet de iogurt. Qualsevol infermera de les que ara allitaven el cos, que havia estat i ja gairebé no era mon pare, la recollirien més tard.
Vaig fugir de les emocions entrant dins d'un petit excusat, anex a l'habitació
L'habitació de l'hospital em semblava trista perquè la vida que s'hi vivia també era trista i jo hi estava confinada allí, de manera que tota la vida en aquell moment del qual mai n'he pogut sortir, tota la vida m'era aquella habitació d'hospital.
Buscava en mi reflexes d'existència.
Un petit espill picat em tornà una imatge aterrida pel sofriment, la desil.lusió i el dolor.
Per un petit finestró lateral vaig deixar que l'esperit fugís teulats de lleida amunt, teulats de terra cuita sangonosa i tardoral,teulats de gats, teulas de cel i la meva tristesa enfilant-se per aquell blau del destí, arrapant-s'hi com una heura menuda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada