diumenge, 5 de setembre del 2010

Ferrers i Gitanos.

De vegades he pensat en aquella època en què els ferrers eren un dels pilars fonamentals de la societat. Fa milers i milers d'anys.
De petita els veia en els seus tallers empobrits i petits. Els ferrers pertanyien, ja llavors, a l'estament baix de la societat. En canvi segles i segles enrere eren alquimistes del metall. Treballadors, domadors, d'allò que donava la fosca matriu de la terra.
Homes de valor. Homes valorats.
Feien llavors el que continuen fent ara.
Avui en dia, tanmateix, si volgués veure l'obrador d'un ferrer em seria difícil, no sabria ni on adreçar-me.
També algú em va recordar que fa només cinquanta anys, els gitanos anaven pels pobles amb les seves estisores esquilant els gossos, tallant-los els pèls, de vegades deixant-los aquells pom-poms a la cua. Ho feien per quatre rals, o per cinc. ( és una manera imprecisa de parlar).
Avui, en canvi, els qui s'ocupen d'aquesta feina són els perruquers canins, que fins i tot fan un curset -o més-, per estar a l'alçada.
I et foten una clavada que et deixen pelada. Mai millor dit.
L'ofici ha anat cap amunt.

L'un va cap avall, l'altre va cap amunt. Com en una nòria de firetes de Festa major que accionés la mà agitanada i fosca del temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada