Impassat.

Ella es creia que el passat passava.
Es deixava enrere, com els paisatges a les finestrelles dels trens. I ara una estació per baixar i després una altra. I sempre així. Una geografia en profunditat, més dimensions per a l'aparell de l'ànima.
Però no, no va ser així, perquè quan el tren s'aturà, quan la vida d'aturà en aquella cantonada que dolia, l'ànima dolia com si fos un múscul o una víscera,allí on l'ànima es capacitava per al dolor material des de la seva immatèria provada, des de la seva deslocalització; en aquell punt d'immobilitat dolorosa de la vida, Ella va veure tot el seu passat allí, arreplegat en aquella esquerda del temps sense dimensions, va veure totes les raconades del seu passat allí, totes, immòbils, mirant-la; com es miren els depredadors la seva futura presa des de lluny, abans d'atacar-la.
Amb desig, des de lluny.
Després, la vida continuà. Això, sí.