dissabte, 4 de desembre del 2010

Transhumància


En plena transhumància de sentiments, arrossegant pels camins de pas el meu ramat blanc, veient ja com el fred tenyeix el pic que s'acosta als prats més verds, més plens de rierols i flors alpines de la meva ànima,


sento que he deixat enrere els cànids i els llops famolencs de vida amb què els contes europeus tenyeixen el camí de l'existència;


torno a veure allà la casa plena de llepolies on un dia hagués pogut ser víctima i presonera, si hagués entrat prou endins.


Tot és sort, casualitat de temps i de paisatges.


Tot és igual mentre canvia.


Jo, els éssers, les coses.


I tornem.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada