POESIA FONÈTICA

Segurament la poesia fonètica, més enllà de tota la parafernàlia que l'acompanya ( inclosa aquesta malhaurada pallassització dels fonemes dalt dels escenaris i dins de les televisions que pot veure tothom!), tingui com a base l'evidència del joc que signifiquen totes i cadascuna de les llengües del món; i posi, al mateix temps, en tela de judici el sense sentit del sentit primer i últim que permet viure i relacionar-se als homes; és a dir de la lengua, de la parla.
Molt probablement els primers trets poètico-fonètics anessin per aquí...

GASTROENTERITIS LITERÀRIA

Els pútrids protozous i bacteris literaris amb la seva autopublicitat i el seu autobombo insuflat d'una tendresa que em regira el cerebèlum fins a l'extenuació, m'han acabat produint una gran

CAGARINA
literària

Ergo, em fa mal l'ull de veure tanta putridesa atenyent els més alts estrats de la fama i la canocizitat aberrant de les galàxies gutemberg i google.
em produeix vòmits metafísics, metafòrics i onomatopeics com aquest d'ara

agggggggggggggggggggggggggggggGGGGGGGGGGGGGGGGGGgg

i més

CAGARINESSSS canòniques ( de cànon o ca et dik ca no, ca non) i CAGARINES magnífiquesss ( no de 50 sinó de 50.000!!)...

Aquesta desfeta de l'intestí de la ment només me la cura algun lenitiu o anti-idiòtic dels de tota la vida, Ajmathova, Sant Joan de la Creu, Català, rodoreda, Kavafis, Homer...

Gràcies Avis!

LA GRAN MAMADA VERSUS EL PUR IDEALISME

De vegades la vergonya literària aliena m'omple fins que es vessa en escrits com aquest.

Això no només em passa llegint el suplement de cultura dels diaris i veient les aberracions i les normes de mal gust que certs nababs literaris hi posen en circul.lació i la gran mamada que es desprén de molts dels articles dels seus crítics.
En aquestos moments penso que la Literaruta importa poc, i que com algú diu la literatura no existeix sinó només els artistes que la fan.
Però jo sóc, senyors, senyores, senyorets, senyoretes i inclassificables, Idealista fins al moll.

Jo crec en el valor del poema,de l'escrit... d'una manera realista tan pràctica com crec fins al punt d'asseure-m'hi, en una cadira.

A això anomeno jo PUR IDEALISME.

De futbol i d'altres supervivències.

Avui és la gran confrontació.
L'excessiva tensió de la crisi i de l'atur esclata al pati de cases en forma de crits esportius. La tensió d'una societat on els rics cada cop són més rics, els bancs més bancs i nosaltres, els pobres, les masses, tornem a retirar-nos a les estances on solíem abans estar-nos i a ser cada vegada més pobres; aquesta tensió rabiosa es fa crit paorós de victòria o de derrota al pati de cases, com si les veus poguessin aterrar parets i murs.
I així esclata la insatisfacció. Tremenda.
Fa por de sentir-la avançar, sense moderació i tan segura d'ella mateixa. Arrasant. Com mil tancs.
Però mentre el meu món creu que això és una confrontació civilitzada de partidismes varis, una expressió d'esportivitat, la meva gossa que sap que no, tremola i em busca i s'arrauleix contra mi.
Jo també la busco. FAig veure que no tinc por, però ella sap que sí.
Imagino aquesta força cega i destructiva esclatant sense futbols o tenis o bàsquets.
Imagino la guerra civil dels avis.
La imagino real.
La sé real.
Saber és un altre tipus de supervivència.

Avui ha fet un dia de vent inclement, excessiu. Els carrers de la platja començaven a tenir petites dunes d'un sorra d'un pàl.lid daurat. La mar onejava embravida, fera. Els arbres es movien impulsats per l'embat dels corrents i alguns ocells jugaven a deixar-se portar per la força de la natura, con si el vol fos un èxtasi, i no un aprenentatge i un esforç.
De totes les primaveres que ja porto viscudes, aquesta és una de les més singulars, la que potser fa més honor al seu nom mudable, capriciós i ple d'inestabilitat.

poema 1

LLum

Si jo per a mi mateixa
estigués en diferents realitats
a la vegada,
seria com la llum
un recorregut inahaprensible,
però conscient.

05 - Giannis Parios - Sala, Sala

Σάλα σάλα μες στη σάλα τα μιλήσαμε,
να με πάρεις, να σε πάρω συμφωνήσαμε.

Σάλα, Μαρουσώ μου, σάλα τα τζίτζι
μες στο μαγερειό,
άσ’ τα ψάρια να καούνε
κι έβγα να σε δω.

Πότε μαύρα, πότε άσπρα, πότε κόκκινα,
την καρδιά μου να ζητούσες, θα σ’ την έδινα.