Anys enrere no era estrany veure el Miquel Martí i Pol arreu, sempre aplaudit i aclamat per una fúria de suposats lectors fervents...Així, almenys, ho recordo en un homenatge que li van fer a l'Auditori de LLeida: érem un munt de poetam, allí, tots amb els nostres egos escarransits, alguns mofetes, declamant i ell en un racó agombolat per no sé qui, per no sé quants..el vaig mirar mentre l'auditori es posava de peu per tal de vitorejar.lo com a un torero. Per afalagar-li l'orella. I jo em vaig preguntar:¿Què deu estar pensant aquest bon home, ara que ja és gran i sap aquelles coses que Ferrater deia que sabia però que no volia dir?
Per mi aquell va ser el misteri de la vetllada.
La fama del Miquel Martí i Pol havia començat en aquella època que jo, com a adolescent, vivia a la ínclita boirosa i enigmàtica ciutat de LLeida. Estudiava al Roser, i per ser que era jove, ja era bastant repel.lent i arrufava el nas davant de moltes obres aclamades per la massa púb(l)ica. El costum em deia que allò que agradava al comú, havia d'anar a la comuna. Així que quan em trobava a totes les meues amigues adolescents( i fins i tot a alguns amics) amb el llibre "Estimada Marta" i la mirada encesa com si s'haguessin enamorat, jo tornava a entaforar el meu ésser dins de Poeta en Nueva York i les deixava passar.
De fet mai el vaig llegir.
El poeta aclamat va desaparèixer. Era un poeta de la classe baixa, un treballador.Durant un temps la plaça no la va ocupar ningú. Això de ser poeta nacional, no és pas com ser funcionari.
Però necessitem un poeta nacional, a Catalunya, com necessiten una pubilla, un caganer i una Moreneta.
Així que va arribar el gran ( ho dic per ossada, amplada i alçada) Joan Margarit. I com va arribar! De la nit al dia. I del dia a la nit. Qui li va posar o si s'hi va posar ell, no ho sé. Devia ser una mica de tot. I si ara ho he recordat ha estat perquè fa res un amic meu va fer anys i una amiga seva,seguidora fervent de l'hora del lector i qui sap si de les crítiques emmantegades de molts diaris amics, ( on de seguida es compara, sense gens de seny ni de pudor ni de criteri, els escriptors amb Homer, Shakespeare, Horaci i Cervantes), li va regalar dos ( no un, no,sinó dos-dos!) llibres del Margarit. Em vaig quedar astorada.
Passaven els anys però els gestos no canviaven. Així que jo tampoc vaig canviar el meu: vaig arrufar el nascom l'arrufava, mentre entaforava l'ésser sencer, ànima i desànima i tot, aquesta vegada dins de les poesies de Iorgos Seferis. En especial en la dels gats de Sant Nicolau.
I el tornava a deixar passar, mentre pensava que aquesta vegada era un burgès, ben relacionat,i no un treballador del poble.
I un burgès que criticava tot allò que no s'assemblava al que ell escrivia.
I no sé per què em va saber greu aquest canvi.
Com si haguéssim davallat.
És possible?
