Dies d'amics. Gràcies a tots.

Aquests són dies d'amics. La casa en rep i n'acomiada. Van i vénen. És molt agradable. Els amics són l'amor més lliure i potser més compromès. Sempre són allí.
Precisament parlant ahir amb la meva amiga Tresa P., li vaig dir que, de petita, quan feia de monitora en una església del barri, vaig acabar fent de monitora d'un grup de subnormals perquè havia dut nens normals però que no m'hi acabava de sentir bé; que:"només em sentia normal amb els subnormals." La frase ens va fer riure, a ella i a mi, que l'acabava de dir i pensar , tot al mateix temps. I, de fet, si bé és cert que eren subnormals en intel.ligència, eren, per contrapartida, superdotats en afectivitat, amor i empatia.
Avui, que faig anys, penjo un poema que vaig escriure perquè me'l va demanar una poeta (B.V) per a una antologia futura, de gent així, d'estrelles amb cua, reprenent la terminologia de l'Eduard Girbal. No és gran cosa, però amb ell us vull agrair a tots que hi sigueu, en aquest bocí de temps que ens ha tocat per viure.

Dolors


EN RECORD DEL LORENZO, LA FLORA I LA LAURA, TRES ESTELS AMB CUA DE LLEIDA.


On són el Lorenzo, la Flora, i la Laura?,

La Flora alta, rodona, immensa,
tronc de roure enorme, tina de vi espúria,
i la Laura de sal i sol, vigilant l'argentada
cuixa de l'animal que jeia a la serena
mesos sencers, sol, llunes i llunes.
I ell, tan filferro, tan esquilat,
tan finestra de dol i de límit,
el Lorenzo, el torero de la mort,
l'espontani de les carreteres,
el fugitiu dels destins.

On són?

Estic veient-los ara,
pel tobogan del temps, baixant,
en aquells camps Elisis, aquella tarda,
pel tobogan de pedra, de la tarda de pedra deserta,
baixant, els peus davant, proa del cos,
la mort darrere, pur present, baixant
i la barca del cel, també de pedra picada,
aigües i cendra repicant, baixant
hissades les veles negra i blanca.

On són?

Sento les seves veus estimades, i tendres,
que mai més he sentit, però que encara són a la terra
amb el xerricar dels pardals anímics,
amb el xoc de l'home i de l'arbre, boscos, silenci,
o amb el crit trencat del rierol que baixa i udola
perquè busca ser normal.
com si la normalitat existís
com si no fos una fal·làcia!

On són?

Les seves veus quasi ànimes,
han vingut a torbar-me, vestides de diumenge,
vestides de festa,
amb retocs de campana , de qui no va a missa,
i corre pels camps de la sagrada Amnèsia.
tot jugant amb la mort com el Lorenzo,
esquivant les banyes afiladíssimes de l'instant
que en un moment o altre
se'ns clavaran al ventre.


On són?

Se'ns clavaran al ventre
i encara amb la mort al davant cara a cara
sabrem tot el que dóna de sí l'aire
quan s'ajeu entre pomes a l'alba.
Somniarem. Que el temps és el misteri
i el somni la clau que més bé el tanca
perquè no sabem qui som ni on som, no ho sabem
Lorenzo, Flora, Laura
amb qui corro, anys de mil nou-cents setanta,
per les terres de Lleida, llunyans anys,
vora les sèquies
i els àlbers.