dilluns, 4 de juliol del 2011

Entorn del masclisme del món poètic.

De vegades m'agradaria obtenir el mateix tracte que es dispensa als mascles poetes, en especial als mascles poetes afavorits pel fanatisme nihilista i absurd de la gent. Aquest tracte que comporta una ceguesa momentània per l'obra en ella mateixa, i una predisposició íntrínseca per catalogar d'immillorable qualsevol fet artístic, sigui el que sigui, sigui bo o dolent. Una actitud boca-oberta i bavejanta ( seguint l'escumejanta de Maragall) una actitud deliranta, espasmòdica i robòtica, que sol convertir el poeta en una icona viva ( talment icones d'esglésies ortodoxes poc donades a la mística), i també sol convertir-lo en un ésser humà miserable i isuportable.
Però homes i dones volen mites, si no tenen religió encara en volen més. Fóra bo d'estudiar la necessitat del mite en la massa social, del mite com a vertebrador d'identitats comunitàries. Jo, com a pobra espectadora del migrat camp poètic, només veig una tarima, un micro, un "algo" com a mena d'altar, com a mena de bàcul i després moltes dones joves impacients de ser tocades per la vara, o de ser immortalitzades pels versos, i molts joves espectadors espectants que admiren la capacitat del poeta de dur-se paves al llit, nit rera nit, per aquestos móns de Déu, per on l'orat( en el sentit d'orar i d'un pèl tocat per la follia o oradura) s'arrossega amb la seva homilia lírica.
A les dones poetes això rarament els (ens) passarà. Perquè el món poètic actual duu encara en el seu si l'estrany triangle caçador-mascle-poeta// dona jove ambiciosa o ingènua esperant ésser la triada// i gelosos-miradors. Ni la poesia, ni certa societat no cessen de reproduir aquest trianglet trobadoresc i tan antic. No es pot fer res per canviar això. Tampoc sé si cal canviar-ho. Possiblement si a la poesia se li arravatés aquest triangle-coixí de fons, perdria l'encanteri que provoca a tants homes.
Per a les dones poetes és diferent. Nosaltres provenim de les místiques, de les revolucionàries, de les beguines, de les princeses amb veu pròpia. La nostra poesia fa olor de matriarcat. Mentre som joves les dones poetes, si som afavorides per la bellesa de la carn, gaudim , si els sabem i volem aprofitar, d'innumerables endolls i facilitats per accedir a una certa fama; sobretot si els popes del moment fixen els seus ulls de falcó sobre la nostra carn desitjable. Si els adulem i som adulades per ells, arribarem al cim de la fama del moment.
Si pel contrari menyspreem el llit del poeta, la nostra ascenció es tornarà molt difícil, extremadament complicada. i si gosem menysprear-lo, ell mateix farà que les nostres dificultats s'accentuïn tant que ens haguem de comvertir en Dones Tantàliques.
Aquest triangle de què parlo és tan vigent que dones que es declaren obertament imparcials en els judicis literaris, acaben reproduint-lo, primant sempre la presència dels homes a les seves cròniques, programes, festivals, etc.. Tanta és la força que l'esquema té per reproduir-se en nosaltes mateixes i en els nostres actes, si no en som conscients. És també la resposta a allò que demana la societat i al fet que parlar d'allò que es coneix molt, dóna prestigi a qui en parla i al mitjà triat.
Per contra hi ha guanys en rebre aquest tracte que es dispensa a les dones poetes: rarament una dona, si no és ja estúpida en se, arribarà al grau de miserabilitat d'algunes icones artístiques masculines ( em refereixo a qualsevol dels camps artístics); tampoc se sentirà deïficada mai, i haurà de servar de manera natural una certa senzillesa i un desig de millorar permanent.

3 comentaris:

  1. Moltes gràcies per posar les paraules al malestar inconcret que fa temps que m'inquieta en les mogudes poètiques...

    Gràcies també pels teus versos.

    ResponElimina
  2. Quanta veritat en un sol article, gràcies per l'ardida valentia de dir les coses tal com son, la meva lluita (tot just comença ara) és trencar aquest triangle, aquestes deeses triades tampoc els interessa salvar a ningú més de l'oblit, no en tenen l'obligació però potser entre totes aconseguiriem fer una passa més endavant que la de signar amb nom propi un treball, que ja que la vostra generació ho ha aconseguit hauriem de poder ser nosaltres qui lluitéssim per fer una passa endavant. I la farem.

    ResponElimina
  3. Gràcies a vosaltres per ser-hi! I sí que la farem, Sandra!

    Dolors

    ResponElimina